Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

¹ Al llarg dels anys que ha durat aquesta recerca he rebut l’ajuda de moltes persones en diversos àmbits, i a totes n’estic ben agraït, però vull esmentar específicament aquells que en la darrera etapa m’han aconsellat, han fet crítiques oportunes al meu treball o m’han ajudat d’alguna manera: Enric Guinot com a director de la tesi i autor ara del pròleg; Josep Torró, Helena Kirchner i Antonio Malpica Cuello com a membres del tribunal que va jutjar la tesi; Pierre Guichard i Thomas F. Glick com a revisors de l’obra; Vicent Baydal com a difusor de la recerca i crític sempre punyent; Virgilio Martínez Enamorado en la part toponímica; i finalment Miquel Barceló, qui fa uns anys em va reorientar l’objectiu de la recerca i a qui crec que hauria agradat veure-la acabada. Tots ells m’han ajudat d’alguna manera a millorar aquest llibre, si bé els errors que (de segur) hi romanen són tots només meus.

² Vint anys més tard es publicaria de nou en un recull de textos recopilats pels seus deixebles, anomenat Disertaciones y opúsculos, Madrid, 1928, pp. 309-313, on apareix amb el títol lleugerament modificat: «El sistema de riegos de la huerta valenciana no fue obra de los árabes».

³ T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 1988, pp. 239-240 (original en anglès: Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Mass., 1970). Cal dir, d’altra banda, que a Marràqueix sí que hi ha hortes fluvials, i bastant més antigues i nombroses que no els qanats, segons es pot veure en P. Pascon, Le haouz de Marrakech, Rabat, 1977.

⁴ M. Tarradell, Història del País Valencià, Barcelona, 1965, p. 152. J. Llorca, «Romanidad de los riegos de la huerta valenciana», en Notas sobre la antigüedad de la agricultura y el regadío en tierras valencianas, València, 1964, pp. 104-114. A. López Gómez, «El origen de los riegos valencianos. Los canales romanos», Cuadernos de Geografía, 15 (1974), pp. 1-24. Els famosos canals romans abandonats havien estat abans «estudiats» per Rafael Valls, quasi al mateix temps que Ribera defensava la romanitat de l’horta, en R. Valls David, Pallantia, vulgo Valencia la Vieja; su historia, su río Turia y el Palancia, sus acueductos o canales de riego y abastecimiento de agua a algunas poblaciones y entre ellas nuestra ciudad de Valencia, Vinaròs, 1902. Més endavant veurem amb detall el tema dels aqüeductes romans (§ 5.1). Un altre autor de prestigi, citat sovint, que va defensar la romanitat de les grans hortes, fou l’arqueòleg i filòleg alemany Adolf Schulten, qui era expert en Tartessos però mai no va treballar sobre València.

⁵ T. F. Glick, Regadío y Sociedad..., cap. 9. A. Bazzana i P. Guichard, «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Age», en L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, vol. I, Lió, 1981, pp. 115-140.

⁶ K. W. Butzer, J. Mateu, E. K. Butzer i P. Kraus, «L’origen dels sistemes hidràulics al País Valencià: romà o musulmà?», Afers, 7 (1988-89), pp. 9-68 [p. 28], que és traducció de «Irrigation Agrosystems in Eastern Spain: Roman or Islamic Origins?», Annals of the Association of American Geographers, 75/4 (1985), pp. 479-509. Les referències a la perspectiva geològica de Butzer en T. F. Glick, Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, València, 2007, p. 101, i en A. Furió, «I paesaggi dell’aqua nella Spagna mediterranea: le huertas e l’agricoltura irrigua», I paesaggi agrari d’Europa (secoli XIII-XV), Pistoia (Itàlia), 2015, pp. 323-384 [p. 355]. Sobre els aqüeductes romans de València i la coincidència d’alguns canals actuals amb les centuriacions, vegeu més endavant cap. V, § 1.

⁷ M. Barceló, «La qüestió de l’hidraulisme andalusí», en Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986, pp. 9-46 [p. 10].

⁸ F. Beltrán, «An irrigation decree from Roman Spain: the Lex Rivi Hiberiensis», Journal of Roman Studies, 96 (2006), pp. 147-197; i especialment F. Beltrán i A. Willi, «El regadío en la Hispania romana. Un estado de la cuestión», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 21 (2011), pp. 9-56.

⁹ Cal dir, no obstant això, que la publicació de la Lex rivi Hiberiensis és encara relativament recent, i que la realització d’estudis amb una major profunditat pot aportar amb el temps un augment del coneixements sobre la irrigació romana en els diversos sentits indicats, com ja els està aportant en altres temes en l’àmbit internacional. Si bé la recerca principal ha d’enfocar-se a través de l’arqueologia, en combinació amb la informació proporcionada per un document tan ric i suggeridor com és el bronze d’Agón.

¹⁰ F. Retamero, «Un conjunto de reglas sabias y ordenadas: la disciplina agraria del sultán», en De Toledo a Huesca. Sociedades medievales en transición a finales del siglo XI (1080-1100), Saragossa, 1998, pp. 61-66. M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans dans l’île d’Eivissa, 902-1235: à la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle societé», Castrum VII. Zones côtieres et plaines littorales dans le monde méditerranée au Moyen Âge: defénse, peuplement, mise en valeur, Roma, 2001, pp. 291-321.

¹¹ A. M. Watson, «The Arab Agricultural Revolution and Its Diffusion, 700-1000», Journal of Economic History, 34 (1974), pp. 8-35; Agricultural Innovation in the Early Islamic World, Cambridge, 1983. Vegeu també T. F. Glick, Tecnología, ciencia y cultura en la España Medieval, Madrid, 1992.

¹² A. M. Watson, «Arab and European agriculture in the Middle Ages: A case of restricted diffusion», Agriculture in the Middle Ages: Technology, Practice and Representation, Filadèlfia: 1995, p. 62-75.

¹³ Ningú ha discutit mai l’origen de l’horta de Múrcia des del treball de P. Díaz Cassou al final del segle XIX, tot i que s’han fet estudis posteriors. Vegeu, per exemple, J. Manzano Martínez, «Aproximación a la problemática histórica de un espacio hidráulico: la Huerta de Murcia», Memorias de Arqueología, 9 (1990), pp. 489-507 [pp. 497-498]. Trobem una altra anàlisi interessant des de la toponímia en R. Pocklington, Estudios toponímicos en torno a los orígenes de Murcia, Múrcia, 1990.

¹⁴ S. Gutiérrez, «El origen de la huerta de Orihuela entre los siglos VIII y XI. Una propuesta arqueológica sobre la explotación de las zonas húmedas en el Bajo Segura», Arbor, 593 (1995), pp. 65-94; R. Azuar i S. Gutiérrez, «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)», Castrum 5, Madrid, 1999, pp. 201-211. Enrere ha quedat ja la polèmica sobre l’origen ètnic (àrab o indígena?) d’aquesta població: S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-An-dalus: espacios sociales, cerámica e islamización», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VII^e-XV^e siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile, Tolosa, 2012, pp. 33-66. Sobre l’origen de l’horta d’Oriola vegeu també M. de Gea, «La construcción del paisaje agrario en el Bajo Segura. De los orígenes hasta