De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila

      DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

      LA TRANSICIÓ VALENCIANA

      A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

      DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

      LA TRANSICIÓ VALENCIANA

      A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

      Carles Xavier Senso i Vila

      UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

      © Del text: Carles Xavier Senso i Vila, 2017

      © De la il·lustració de la coberta: Artur Heras Sanz, 2015

      © D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

      Coordinació editorial: Maite Simon

      Maquetació: Inmaculada Mesa

      Coberta:

      Il·lustració: Estibador (2015), tinta sobre paper

      Disseny: Celso Hernández de la Figuera

      ISBN: 978-84-9134-086-7

       A la mare i el pare, al meu germà i les meues germanes i a C.

       ÍNDEX

       PRÒLEGS

       Tres anys intensos: 1977-1980, per Francesc-Andreu Martínez Gallego

       Reflexions per a un debat, per Ferran Archilés Cardona

       INTRODUCCIÓ

       1. Un temps, un país

       2. L’aparició de Valencia Semanal en plena transició

       1. UNA REVISTA, UN PAÍS

       1. L’idealisme periodístic xoca amb la realitat

       2. Albiñana i Lerma: el PSPV-PSOE amb dues ànimes i una revista

       2. EL DISCURS D’UN SETMANARI VALENCIANISTA

       1. La transició valenciana a través de Valencia Semanal. Els editorials

       2. La violència, anàlisi ineludible

       3. La construcció del valencianisme polític

       4. La bufetada amable: l’humor

       5. La lluita per la creació del relat

       5.1 Contra el Déu informatiu Las Provincias

       5.2 Murta versus Valencia Semanal

       3. VALENCIA SEMANAL PER DINS

       1. Els artífexs

       1.1 La manxeta

       1.2 Anònims i pseudònims

       2. Prosopografia d’una redacció

       3. Subscriptors

       4. SÍMPTOMA D’UNA ÈPOCA

       APÈNDIX: CRONOLOGIA DE VALENCIA SEMANAL

       BIBLIOGRAFIA I FONTS

       ÍNDEX ONOMÀSTIC

TRES ANYS INTENSOS: 1977-1980

      per Francesc-Andreu Martínez Gallego

      Molt intensos, perquè comencen en un país que albira la democràcia i acaben en un altre que la trepitja. Un d’aquells moments històrics en els quals sembla que el temps s’accelera perquè es viu un procés de canvi més o menys convuls, més o menys reeixit, més o menys lluït. És el cor de la transició. Un cor prenyat d’esdeveniments i de periòdics per a contar-los.

      El periodisme és un dels protagonistes de la transició, però seguint una de les seues màximes, en un segon plànol, en la tramoia. Era responsabilitat seua contar els passos que feien institucions, partits polítics, sindicats, etc., envers la consolidació democràtica, però també denunciar les realitats de la dictadura que pretenien travessar el Rubicó de la mort del dictador per instal·lar-se en la plàcida platja d’un nou pluralisme polític sense memòria. Res estava escrit i res era fàcil.

      Lluitant contra la censura, a través de publicacions clandestines, aprenent a escriure entre línies, forçant els límits dels controls institucionals, li eixiren les dents al nou periodisme democràtic. Però aquest no hi era el 20 de novembre de 1975. Es va fer amb la transició de la qual donava compte i amb la qual superava velles restriccions i velles presons mentals.

      No era fàcil, no. Hi ha qui recorda que des de l’entrada en vigor de la Llei de Premsa de 1966 s’havien obert nous espais de tolerància que la premsa va saber aprofitar i que donaren lloc a l’aparició o a renovació de revistes crítiques com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Destino, Ajoblanco, Hermano Lobo, Por Favor, Mundo, Serra d’Or, etc. Al País Valencià els vinti-nou números de la revista Gorg (1969-1972), la Cartelera Turia (apareguda el 1964), Valencia Fruits o Iglesia Viva representen les publicacions més transgressores, unes per expressar-se en valencià, les altres per situar-se en el punt de mira dels expedients sancionadors de la llei de 1966.

      Cal recordar també, però, que el revisterisme crític tenia poca incidència en termes de tiratge i que la premsa diària –d’altra banda, tampoc massa reeixida en matèria de circulació– a penes plantejava problemes als vigilants del Ministerio de Información y Turismo, més enllà d’alguns títols com Madrid, Tele/eXprés a Barcelona o l’efímer Al Día (1966) a València. La major part dels diaris miraven de manera plàcida com discorria del règim. Uns per pertànyer a la Cadena de Prensa del Movimiento; altres, en mans privades, perquè els seus directors, temorosos de la possible aplicació de l’article segon de la llei de 1966, garantien l’autocensura de les redaccions. Miguel Delibes, que havia sigut director de El Norte de Castilla, ho va dir en una frase: «Antes te obligaban a escribir lo que no sentías, ahora se conforman con prohibirte que escribas lo que sientes, algo hemos ganado».

      També és important recordar que la transició no vingué embolcallada en paper de regal i que els relats heroics dels protagonistes –inclosos els periodistes que la visqueren– cal agafar-los amb la necessària distància crítica. Alguns periodistes, especialment alguns joves periodistes, van intentar forçar els límits des de la mateixa mort del dictador, tot convertint-se en narradors implacables del govern d’Arias Navarro, govern eixit de la dictadura. Des que el 3 de juliol de 1976 el nou cap de l’Estat, el rei Juan Carlos I, nomenà president Adolfo Suárez, aquests mateixos periodistes seguiren empentant