El que fan els millors professors universitaris. Ken Bain

>

      El que fan els millors

      professors d’universitat

      KEN BAIN

      El que fan els millors

      professors d’universitat

      Traducció

      Anna Torcal

      Salvador Company

      Universitat de València

      2006

      Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

      Títol original: What the Best College Teachers Do

      © The President and the Fellows of Harvard College, 2004

      © Ken Bain, 2004

      © D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2005

      © De la traducció: Anna Torcal

      Revisió i notes: Óscar Barberá

      puv.uv.es

      [email protected]

      Composició i maquetació: Addenda, 08010 Barcelona www.addenda.es

      Disseny de la sobrecoberta: Celso Hernández de la Figuera

      ISBN: 978-84-9134-726-2

      Edició digital

      Sumari

       1. Introducció. Definir el millor

       2. Què saben sobre com aprenem?

       3. Com es preparen per ensenyar?

       4. Què esperen dels seus estudiants?

       5. Com dirigeixen la classe?

       6. Com tracten els seus estudiants?

       7. Com avaluen els seus estudiants i ells mateixos?

       Epíleg. Què podem aprendre d’ells?

       Apèndix. Com es va dirigir l’estudi

       Agraïments

       Notes

       Índex

       A la memòria dels meus pares,els meus primers professors

      1

      Introducció: definir el millor

      Quan Ralph Lynn es va graduar a la universitat, el 1932, guarnit amb un munt d’honors acadèmics, va començar a fer la bugada dels altres per sobreviure a la Depressió. Deu anys després, va obtenir un certificat d’ensenyament per correspondència i va fer classes d’història en un institut durant sis mesos, abans d’enrolar-se en l’exèrcit cap a la fi del 1942. Va passar la major part de la Segona Guerra Mundial a Londres, mirant-se els draps bruts dels altres –censurant les cartes dels soldats per evitar que revelassen massa detalls sobre moviments de tropes als amics, allà a casa– i llegint història. Quan va tornar a casa el 1945, va demanar a la seua alma mater, Baylor University, que li deixàs fer classe. Més tard, va marxar al nord, a la Universitat de Wisconsin, per fer un doctorat en història europea. El 1953, va tornar a Texas, on va fer classe durant els vint-i-un anys següents.

      Quan Lynn es va jubilar, el 1974, més de cent dels seus antics alumnes que ara tenien càrrecs acadèmics li van fer un homenatge. Un d’ells, Robert Fulghum, que més tard va escriure un llibre molt cèlebre en què afirmava que havia après tot el que necessitava saber sobre la vida al parvulari, va confessar que Ralph Lynn era el «millor professor del món». Una altra estudiant, Ann Richards, que el 1991 va arribar a ser governadora de Texas, va escriure que les classes de Lynn «ens oferien una finestra al món, i per a una jove de Waco, les seues classes eren una gran aventura». Eren, va explicar uns anys després de deixar la residència del governador, com «recorreguts màgics per les grans ments i moments de la història». Hal Wingo, que va assistir a les classes de Lynn molt abans de ser editor de la revista People, va concloure que Lynn oferia el millor argument que ell coneixia a favor de la clonació humana. «Res no em donaria més esperança per al futur», explicava l’editor, «que pensar que Ralph Lynn, amb tota la seua saviesa i enginy, serà per allà educant noves generacions d’aquí a l’eternitat.»¹

Què va fer Lynn per tenir aquesta influència duradora i important en el desenvolupament intel·lectual i moral dels seus estudiants? Què fan els millors professors universitaris per ajudar i encoratjar els estudiants per tal que aconseguesquen resultats notables en el seu aprenentatge? Què fa Jeanette Norden, una professora de biologia cel·lular que fa classes sobre el cervell a estudiants de medicina a la Vanderbilt University, que permet que els seus estudiants aprenguen amb tanta profunditat? Com aixeca Ann Woodworth, una professora de teatre a la Northwestern University, els seus estudiants d’art dramàtic a altures de brillantor tespiana? Ja que la clonació humana no és una opció, és possible fer una mena de clonació intel·lectual, per captar la manera de pensar de Don Saari de la Universitat de Califòrnia a Irvine, els estudiants de càlcul del qual han assolit el 90 per cent de les A als exàmens dels departament?* Podem capturar la màgia de Paul Travis i Suhail Hanna, que van ensenyar història i literatura en una petita universitat provinciana a Oklahoma als anys 70 i més tard en d’altres, des de Pennsylvania fins a Kansas, inspirant els seus estudiants fins a nous nivells intel·lectuals?

      Què fa que alguns professors tinguen èxit amb estudiants d’uns historials diversos? Considere’s el cas de Paul Baker, un professor que va passar prop de cinquanta anys preparant els seus estudiants perquè trobassen la seua pròpia creativitat. Als anys 40 Baker va desenvolupar un curs anomenat «Integració de capacitats» per a un programa de la llicenciatura de teatre, una exploració mentalment estimulant del procés creatiu que va atreure tant futurs enginyers, científics i historiadors com actors i d’altres artistes. Cap a la fi dels 50, va fer servir el curs per muntar la llicenciatura de teatre al Dallas Theatre Center i més tard a la Trinity University, tot revolucionant les produccions teatrals arreu del món. Als 70 treballava en el sistema d’integració com a cap del nou institut de districte d’arts dramàtiques a Dallas, on va canviar la vida de força estudiants que uns altres havien menystingut com a fracassats. A l’inici dels 90, retirat ara en un petit ranxo a l’est de Texas, va crear, des del mateix punt de vista, un programa per a l’escola local d’ensenyament primari que va fer augmentar els resultats habituals dels tests d’aquesta comunitat rural a altures històriques. Com ho va fer?

      Durant més de quinze anys m’he fet aquestes preguntes observant les pràctiques i el pensament dels millors professors, aquella gent que té un èxit notable ajudant els seus estudiants perquè assolesquen resultats excepcionals en l’aprenentatge. Una bona part de la inspiració per a l’estudi va venir dels professors extraordinàriament reeixits que m’havia trobat en la meua vida. Se m’ha acudit que l’ensenyament és un d’aquells afanys humans que rarament