Temps de quarantena. Josep Ballester Roca

i l’elogi d’un llibre d’Antoni Igual Úbeda, Històries del País Valencià (1937), escrit en català i d’un autor que fou empresonat. Això era impensable al Principat.

      L’aparell oficial de l’església va estar, des del primer moment, al costat de la insurrecció militar, que qualifica de cruzada, en defenda de la religión y de la civilización cristiana i des del primer dia va ocupar una posició privilegiada. I amb la victòria de les tropes franquistes, hom restablia l’ordre volgut per Déu, com s’apressaren a explicar les autoritats eclesiàstiques. Els revoltats necessitaven una mediació ideològica que legitimés l’extermini dels enemics de l’Església i el domini dels bons (Reig/Picó, op. cit.). Els calia una justificació transcendent. La brutalitat i la repressió del Nou Règim imposat no podia recórrer ni a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans. Calia buscar l’imperi dels Reis Catòlics, de Cisneros o del Cid. En acabar el conflicte bèl·lic, el papa Pius XII, de seguida va enviar una felicitació al general Franco, tot esmentant-lo a ell i l’Estat que representava com guia de la cristiandat: «La nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del Nuevo Mundo y como baluarte inexpugnable de la fe catòlica, acaba de dar a los prosélitos del ateismo materialista de nuestro siglo la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la religión y el espíritu». I afegia a la fi de les seues paraules: «...el Caudillo Franco es el hijo predilecto y el más querido de la Iglesia entre los jefes de Estado».

      A l’endemà de la desfilada de la Victoria a Madrid, concretament el vint de maig de 1939, el cardenal Gomà, primat d’Espanya, va donar a besar Franco el lignum crucis a la porta de l’església de Santa Bárbara, de las Salesas Reales, on va entrar el Caudillo sota pali. On el general va depositar la seua espasa victoriosa davant el miraculós Crist de Lepanto, que s’havia dut expressament de Barcelona per a la solemne ocasió.

      Inclús Antoni M. Marcet, l’abat de Montserrat, va escriure en el pròleg del llibre El valor educativo de la liturgia católica del cardenal Isidre Gomà, en la segona edició de l’any 1940, no desdeia gens en l’oratòria eclesiàstica del moment: «Han pasado ya tres años, quizá los más terribles y los más gloriosos de la historia de España, en los que toda una civilización bimilenaria ha estado en peligro de hundirse en la más desenfrenada barbarie. El generoso y heroico esfuerzo de todo un pueblo ha hecho de lo que habían de ser las ruinas el pedestal de su gloria. De una España arruinada y envejecida ha salido una España nueva, con un espíritu joven y heroico: Recedant vetera, nova sint omnia, parece ser el anhelo unánime del pueblo español en la hora presente. Todo lo de antaño, lo decadente, lo bastardo debe desaparecer para dar lugar a lo tradicional y auténtico, que es lo que sólo y siempre puede ser con verdad nuevo.»

      D’aquesta manera el millor aliat que podia trobar el franquisme era l’església. Monsenyor Melo, arquebisbe de València pocs anys després del conflicte bèl·lic, ho explica, molt bé, en la seua primera pastoral:

      Como tromba asoladora, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables prelados y sacerdotes, segando la vida de hombres honrados. Pero Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, lo empeñó en una nueva y sagrada cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella. (Apud, Picó, op. cit.: 35.)

      Segons l’arquebisbe Melo, els vencedors en la Guerra d’Espanya eren el braç de Déu justicier i purificador. I d’aquesta manera beneeix les seues accions. L’església esdevindrà la guardiana de la moralitat de cada racó de la població. Així vigilarà una part important del poder, i de les zones primordials de la configuració de la societat. Serà obligatori l’ensenyament de la religió, i al mateix temps l’església controlarà tota l’educació. Hom sacralitza tots els esdeveniments de la vida. Festes i costums, després de la guerra, es carreguen de contingut confessional. Les falles passaren a tenir un gran bagatge fervorós i de devoció. Tots els actes estaven precedits d’una missa i, fins i tot, el patró sant Josep passà a un segon ordre, per l’Ofrena a la Mare de Déu. El seu antecedent va ser la Festa a la Clavariessa que es va celebrar els anys 1941 i 1942, on les autoritats descobriren que l’acte, convenientment fomentat, podria abastar un alt nivell de moralització espectacular i pietosa com ha esdevingut al llarg dels anys. L’examen per part de l’església de la moral pública era ben estret, fins i tot es va arribar a prohibir els balls, tant públics com privats, per considerar-los immorals, llevat de «las jotas serranas» —com proclamava un pasquí de l’època. Un exemple d’aquesta exagerada vigilància moral la veiem en el jesuïta Jesús Ayala, que va ser un dels fundadors de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i va publicar el llibre Consejos a los jóvenes (1947), on l’autor passa revista als perills moderns que té la joventut:

      El cine es la calamidad más grande que ha caído sobre el mundo desde Adán acá. Más calamidad que el diluvio universal, que la guerra mundial y que la bomba atómica.

      Un chico no demostraría excesiva delicadeza si llamara por teléfono a una chica con la cual no estuviera en relaciones. Una chica a un chico, no digamos.

      Por consiguiente, bailadora y virtuosa son incompatibles. ¿Cuándo no lo serán? [...] Cuando en vez de tocar la orquesta un tango, toque el ‘Tantum ergo’.

      Nosotros hemos visto a una muchacha de buena familia, y ya de dieciséis años, jugar como los chicos a la rayuela. Eso es intolerable, es decir, indecoroso en ella.

      Que no leas tanta novela, aunque sean de literatos limpios e ilustres; perderás el tiempo, exaltarás la fantasía, te quitarán el gusto de la lectura seria, enfriarás tu devoción, tendrás escrúpulos. (Apud, Rodríguez-Puértolas, 1986: 660.)

L’església tenia el paper de definir què era la decència, el pudor i, sobretot, la Veritat, així el nou ordre quedava garantit gràcies a l’aparell repressor i a la benedicció de les autoritats religioses, on la seua presència era constant i inexorable26.

      Una qüestió que, crec s’ha de comentar encara que siga de passada, és aquella referent allò que podríem anomenar el botí de guerra documental. En concret, al lladronici i a la requisa de tot tipus de papers, ja fos privat o de les institucions democràtiques que va realitzar l’exèrcit del Glorioso Movimiento Nacional. Segons entraven les tropes franquistes en el nostre territori els equips d’escorcoll feren la seua tasca fins a la capital de la Plana on es va deixar el dipòsit de la documentació fins arribar a València ciutat. I pentinaren com tenien costum l’urbs i els voltants. No sols espoliaven les seus dels partits sinó també cases particulars com, per exemple, la de l’advocat de Castelló, Felip Aragonés o la del dirigent d’esquerres, Josep Santacreu d’on s’endugueren correspondència privada, llibres, efectes i fotografies.

      Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre d’altres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de l’Arxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».

      L’organisme encarregat de l’espoli fou el Derd (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), valga la ironia en això de recuperació, que va ser creat pel Decret del 26 d’abril de 1938 pel ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, després es digué Dnsd (Delegación Nacional de Servicios Documentales), i el màxim responsable