Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

añs (...) li tirà el rall (...) a una pobra chica de dèsat o díhuit mamaes» (Bernat i Baldoví, 1858a: 1). Acc. NR. Metàfora, que oposa aquest petit ocell vivarró al corb. → muixquereta.

      bull, en un loc. ‘ràpidament, tot d’una’. «Y volguera yo en un bull / ampuchar-me’n a la parra, / pa chafar-los la guitarra / y acachar-los el argull» (Balader, 1862: 16). Loc. NR. Cf. Amb dos bulls són cuites ‘es diu d’una cosa que es fa molt aviat’ (DCVB, II, 730). Metàfora.

      bulto m. ‘persona palplantada, que fa nosa’. «–Y li parla / en secret? (...) / Vullc vore com me engañaba! / –No hu dic? Ya tenim el bulto» (Escalante, III, 160). Mot NR al DIEC, acc. NR. També en castellà: bulto ‘persona inútil, sin importancia, que no sirve para nada’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora cosificadora.

      bumbotejar intr. ‘queixar-se, protestar, remugar’. «Carn mechada li donaren / a Cheroni pal camí, / y encara bumbotechava. / Què voldria el mol rosí?» (Ensisam, 32). Mot NR. Derivat de bumbot ‘borinot’, que Sanelo recull a Xixona (Gulsoy, 1964: 242, 372), el DCVB (II, 734) a Benilloba i Coromines (DECat, II, 88) a Tàrbena. Colomina (1991: 129) el recull també a Confrides, i amb les variants bombot, bubot, bumbot i borrumbot a altres pobles de la Marina Baixa. Ja el va arreplegar MGad. Metàfora que evoca el botzineig característic d’aquest insecte en relació amb l’acció de remugar. → borinot.

      bum-bum m. ‘rumor públic; xafardeig de molta gent’. «Home, opinión pública (...) vol dir eixe bum-bum que corre sense cames y a la sordina per les cuines y carrers» (Donsaina, 57), «–Atén. Quina novetat / és la del vostre viache? / Yo no m’eu volia creure, / mes per ahí tots hu saben (...) / Hi a en lo veïnat mal bum-bum! / –Bumbum?» (Escalante, I, 657), «Corre per Valènsia / un bum-bum molt gran / sobre lo dels sensos / que té la siutat» (La traca, 22-XI-1884, 2). Mot NR al DECat. Figura en Pomares (1997: 65); també al Villar de l’Arquebisbe (Llatas, 1959: I, 143). Mot de creació onomatopeica.

      bunyol 1 m. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «A eixa comèdia o buñol» (El Mole, 1855: II, 66), «qu·és chic que, si s’eu proposa, / de la més mínima cosa / fa de segur un buñol» (Melonar, 40), «els frares eren més artistes que nosatros, y no feen mamarrajos ni bunyols com hui·n dia» (Tipos, 13). Acc. NR al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 65) i en Fàbregas (1979: 198), també ‘lio, enredo, asunto difícil de entender, complicación’ (Llorens, 1983: 47); cf. el derivat bunyoler ‘qui sol fer les coses malament’ (DCVB, II, 735) «Creu qu·és artiste, y no fa més que bunyols (...). Si ho sap el tranvia, te chafa, buñolero!» (Hernández Casajuana, 1914a: 17); aplicat també despectivament a persones: «El art s’encontra de dol, / perquè l’han asesinat / eixos que s’han figurat / que·l públic és un bunyol / cubert d’inmoralitat» (Murillo, 2). En castellà buñuelo ‘frase o discurso vacío’ (Seco, 1970: 307), ‘cosa hecha mal y atropelladamente’ (DRAE), hacer un buñuelo ‘hacer mal una cosa’ (Besses, 1905: 40) i buñolero ‘donnadie, desgraciado, pelagatos’ (Luque et al., 2000: 76). Metàfora que deu tenir a veure amb la poca consistència dels bunyols, i potser també amb la seua elaboració, aparentment bastant espontània i poc delicada, fets deixant caure la massa en l’oli bollint, on acaben de prendre la forma final. Cf. la locució castellana como buñuelos ‘hecho sin esfuerzo, chapucero, inconsistente’ (Seco, 1970: 307). 2 no importar un bunyol loc. ‘no importar gens’. «Asò no importa un buñol, / tocant a donar el premi» (El eco de Castellón, núm. 60, p. 1). Loc. NR. Metàfora pel poc valor concedit a un bunyol.

      bunyolada f. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «Vinc a que·m vechen la pesa, / que m’han dit qu·està arrugà (...), / que pagant en duros bons, / no vullc una buñolà» (Máñez, 1886: 16). Acc. NR. → bunyol.

      burrada f. ‘bestiesa, acció irracional’. «–Ay!–digué, queixant-se, el pobre– / Si són lo més animals! / –Home, qu·ha fet, tros de burro? / –Qu·ha de fer? / Una burrà! (Llombart, 1877: 124). 1a doc. Derivat de burro.

      burral adj. ‘propi de persones estúpides’. «deixant estes històries, / que són qüestions molt burrals» (Martí, 1996: 180). Mot NR al DIEC i ND.

      burrassa f. ‘persona molt treballadora, que fa feina excessiva’. «la burrasa que treballe, / que yo quieta m’estaré» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 66). Mot NR. Derivat de burra, amb el sufix despectiu -às.

      burricada f. ‘acció o dita estúpida’. «burricades / que habré dit sinse pensar» (Civera, 1820: 80). NR al DIEC. Derivat de borrico (bu-).

      burrimac m. ‘persona nècia, ignorant’. «–A que t’han donat suspenso! (...) / –Hu ha endevinat (...). / –Escolta así, burrimac (...). / Però tu eres tan burro» (Roig, 1887: 23). Mot NR. Derivat de burro.

      burrimàquio / borrimàquio m. ‘persona nècia, ignorant’. «–Burrimàquio! / –Veu? Borrimàquio, reguitsa! (...) Desagraïda» (Escalante, I, 628), «Está casada / y usté ser un burrimàquio» (Palanca, 1884a: 30r). Mot NR. Terme humorístic i denigratiu, format per combinació de burro amb la terminació culta -màquia, però ací masculinitzada. Cf. tauromàquia, naumàquia, teomàquia, etc. En el cas que ens ocupa és usada satíricament, amb caràcter intensificatiu de burro ‘ignorant, estúpid’. Per aquest temps Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

      burro -a 1 m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / –Burro, com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro. Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2 m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra, / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

      burru-barra, a loc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra. Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram, barrip-barrap, barrís-barràs, de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun, bourrou-bourrou, bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

      burrutx / borrutx 1 m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño. Haurà burruch?» (Colom, 1874b: 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch» (Roig, 1879: 8). 2 m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre.