Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

1 f. ‘idea forassenyada, pensament fora de lloc’. «Tot lo barbull y laberinto de ma casa és per eixe folleto de giqueta, que, contra la mehua voluntat y son profit, se vol casar en un perdut y un homenet de mala mort (...), y no hi a qui la traga d’esa andròmina» (Rondalla, 21). Acc. NR. A la Codonyera, andròmines ‘pensaments fora de lloc’ (Quintana, 1976-80: 104). 2 f. ‘mentida, engany’. «Chaume: –Vosté em digué qu·era amic / del tio Càrpio... (Uy! Dimoni! / me s·ascapat, pués deu ser / mentira). / Carpio: –Quines andròmines?... / (...) Estic atònit!» (Escalante, II, 305). Acc. NR al DIEC, 1a doc. 3 f. ‘embull, acció intricada’. «Quina andròmina serà / lo que hui m’ha dit que fasa? / Que en estar a michan festa, / me’n vinguera fent el maula, / y en cautela dende el meu al seu hortet m’empasara» (Balader, 1883: 8). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Sembla ser un deonomàstic d’Andròmeda, el mite de la qual, pel seu caràcter fantàstic, es va prendre com a prototipus del relat meravellós, fabulós, increïble i absurd, i, com veiem, per extensió de les idees i accions de característiques semblants o assimilables. En castellà i portugués andrómina ‘embuste, enredo con que se pretende alucinar’ (cf. DCVB, I, 672-673; DECat, I, 309-310; García Gallarín, 1997: 63). Per a Casanova (2003a: 193), es tracta d’una creació castellana que després s’ha vulgaritzat en tota la Península.

      anella f. ‘membre viril’. «que sempre que oixca l’anella / òbriga prompte el postic» (Bernat i Baldoví, 1845a: 44). Acc. NR. Metàfora funcional que relaciona l’anella i el postic que s’ha d’obrir (‘vulva’).

      ànet, fer l’ loc. ‘comportar-se de manera ridícula, fer ximpleries’. «En molta marsialitat / porten uns casaquinets / de un pam de roba, y fent l’ànet / per les plases y carrers, / per iglésies y tertúlies, / van sempre (...) / Y tot asò fent figures, / doblant-se de chenollets, / caent-se a una part, y a atra, / sostenint-se en un chunquet; / figureta de bengala» (Leon, 1787a: 6). Loc. NR al DECat, acc. NR. A la Marina Baixa fer l’ànec ‘fer el burro, fer l’ase’ (Colomina, 1991: 94). En castellà pato figuradament ‘tonto’, i patoso ‘persona muy torpe, de escasa habilidad, sobre todo en los movimientos físicos’ (Sanmartín, 1998a: 462; Luque et al., 2000: 346), dit també pato mareado (Carbonell Basset, 2000: 548). Metàfora degradant, fonamentada en els moviments maldestres dels ànecs.

      angarjolar → engarjolar.

      àngel 1 fer l’àngel. loc. ‘fer el beneit de conveniència’. «(Vecham, aixina fent l’ànchel, / si em fas d’esta tia un arma)» (Balader, 1885: 111), «Bona ocasió se presenta; / està a soles la parà. / Vach a vore si fent l’ànchel, / puc els menuts afanar» (Escalante i Feo, 1887: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. àngel ‘ingenu, innocent’ (Sánchez et al., 1991: 13). La bondat excessiva, simbolitzada per l’àngel, està molt pròxima de la beneiteria. Cf. «Que s’ha quedat com un tonto, / fet un ànchel de cornisa» (Donsaina, 53), ser una chica un àngel de cornisa (Alberola, 1928: 264). 2 fer l’àngel bovo loc. ‘fer el betzol, fer beneiteries’. «Que suau armonia / de campanes! Sent rasgo / del cel, fet àngel bobo / estic de imaginar-ho» (Fiestas reales, 1802: 13), «Cuant de fer l’ànchel bobo / ya te cansares, / al costat meu vingueres / y t’asentares» (Escalante, I, 23), «–Li ha estat amostrant... / –Què? / –L’ànchel. / –Si faré yo l’ànchel bobo? / Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets» (ibid., 65). Loc. NR. En MGad., àngel bobo ‘persona sandia, atontada, bobalicona, alelada o papanatas’, en al·lusió, segons aquest lexicògraf, a un personatge de la processó del Corpus de València. Cf. bobo com un anchelot (1855, ap. Ribelles Comín, 1979: 48).

      angrunsar → engrunsar.

      anguila 1 f. ‘faixa’. «una faixa, anguila» (Casanova, Martínez, 1995: 203). En el llenguatge dels pillos valencians. En l’argot francés anguille ‘ceinture’ (Colin, Mével, 1990: 12); en la germania castellana anguila de cabo ‘el látigo’ (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta d’aquest peix. 2 f. ‘penis’. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. 3 f. pl. ‘diners’. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués l’achuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert l’almari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se n’anava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com l’anguila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila ‘persona esmunyedissa’ (Pomares, 1997: 30). 4 f. ‘còlera’. «si lo de Eixàtiva fóra l’anguila, com así entren tots els dies tres trens en chent d’aquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «–Que te diga / de què s’ha mort, y voràs. / –De la epidèmia, del còlera. / (...) –El dia manco pensat, / si no morim de l’anguila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. 5 parlar (raonar) de l’anguila loc. ‘parlar (raonar) d’una cosa que interessa, d’un tema d’interés’. «Entrava de rondon a fer-li de l’ullet y a parlar-li de l’anguila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot m’o deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de l’anguila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.

      anguilada f. ‘moviment corporal, generalment grotesc’. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. L’anguila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos d’auca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com l’anguila» (Salelles, 1864a: 31).

      ànima de cànter 1 loc. ‘persona brava, feréstega’. «l’amenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, d’aquells més ventolers y braus (que tant se’ls dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. 2 loc. ‘persona innocent, ingènua o curta d’enteniment’. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter ‘persona falta