El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

un lloc on habitar i unes terres per a conrear (mansum in quo abitat faber). El senyor havia de vigilar, així mateix, el treball del seu ferrer i garantir que aquest es realitzés de manera correcta. El senyor havia de finançar la construcció de la ferreria (domos fabrice) i l’adquisició de les eines necessàries per al treball del ferrer. A més, el senyor havia de proporcionar les matèries primeres necessàries per a mantenir l’activitat permanent de la ferreria: el ferro i el carbó, el transport dels quals cap a la ferreria era imposat a vegades com obligació als habitants dels masos que hi llossaven les seves eines.

El ferrer era un home de prestigi, admirat pels seus coneixements i per les seves habilitats. Freqüentment era un home (casat) que havia heretat l’ofici i l’obrador del seu pare o d’algun altre familiar.[186] El ferrer era instituït en el seu ofici pel senyor de la ferreria mitjançant un contracte escrit. El ferrer acostumava a dependre de manera estricta del senyor i havia de guardar-li fidelitat sòlida i prometre-li de romandre a la seva ferreria com home afocat.[187] Així mateix, el ferrer havia de comprometre’s a mantenir la ferreria ben preparada i equipada i a realitzar el seu treball a satisfacció dels usuaris (bene lauceare, servire bene fabrica). El ferrer acostumava pagar una entrada en moneda a l’hora de rebre la ferreria de mans del senyor. Així, el 1228 el ferrer de Sant Sadurní de l’Heura va pagar al sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona cent sous de Barcelona per veure confirmada la titularitat de la ferreria que havia heretat del seu pare. A més d’aquesta entrada, el ferrer podia ser obligat a pagar determinats censos al seu senyor i al batlle d’aquest. Així, el ferrer de Mollet del Vallès havia de pagar al bisbe de Barcelona un cens pro ferraturis.[188]L’any 1289, per altra part, el ferrer Pere havia de pagar al monestir de Sant Cugat del Vallès per la ferreria de Ripollet anualment un cens d’una unça de pebre.[189] El 1293, finalment, l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants atorgà al ferrer Berenguer i la seva esposa Benvinguda la ferreria de Santa Eugènia, al Gironès. Com a cens Berenguer donaria cada any a l’abat dos coltells caulers i dos falçons en Pasqua. El batlle del monestir rebria del ferrer altres dos coltells i dos falçons.[190]

A vegades, el ferrer s’havia de comprometre a reparar i fabricar les eines no sols dels agricultors sinó també les eines pertanyent al senyor de la ferreria i que aquest necessitava per a les seves terres d’explotació directa. A l’esmentat ferrer de Santa Eugènia l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants l’exigia fabricar i llossar totes les relles, els caveguells, els rastells i perbocar els agullons de l’agullada que el monestir necessitava per explotar el seu domini de Santa Eugènia. A canvi d’aquest servei prestat al monestir, el ferrer rebria cada any, a més del ferro necessari per a portar a terme el seu treball, diverses quantitats de cereal. A més, els monjos es comprometien a proporcionar al ferrer un repàs el dia que havia de fabricar les relles del monestir.[191] El ferrer de Palol de Revardit havia de fer totes les obres de ferro (operas de ferro) al seu senyor, Bernat de Palol, el qual, per la seva banda, es va comprometre l’any 1311 a proporcionar-li carbó per a l’obra i aliments.[192]

      7.2.4 El destret

La ferreria era un monopoli senyorial i en virtut del destret associat al monopoli, el senyor podia obligar als agricultors a acudir exclusivament a la seva instal·lació per a fer llossar les seves eines (fabrica de districtu) i demanar per això una taxa anomenada lloçol. A l’hora d’atorgar de manera contractual la ferreria el senyor es comprometia amb el ferrer d’exercir el seu destret (districte facere) per tal d’obligar als homes sotmesos al seu domini a fer llossar les seves eines a la ferreria. De manera complementària, el senyor podia garantir al ferrer que no permetria l’existència d’una altra ferreria en el veïnatge immediat: així, l’any 1228 el sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona va prometre al seu ferrer de la parròquia de Sant Sadurní de l’Heura que no permetria l’existència a la parròquia d’una altra ferreria.[193] L’obligació d’acudir a la ferreria senyorial afectava tant als homes vinculats al senyor de la ferreria com a la resta d’homes que residien i llauraven en el terme d’una o més parròquies, independentment (això sembla) del senyor a què estaven sotmesos. Així, per exemple, quan l’any 1255 els monjos de Sant Cugat del Vallès atorgaren un mas a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, van demanar al titular en concepte de lloçol anualment una quartera d’ordi, a lliurar segons la mesura que empraven els altres parroquians per fer efectiu el lloçol. A canvi, els monjos acordaren que el ferrer li faria el servei que acostumava fer a la resta dels parroquians de Sant Sebastià.[194] L’exempció del destret havia de fixar-se de manera expressa i podia venir contemplada a l’establiment atorgat a un home de mas pel senyor del mas i de la ferreria. Així, l’any 1257 el monestir de Sant Cugat va establir el mas Trilles, de la parròquia de Sant Cebrià d’Aiguallonga, fixant que el titular del mas no havia de lliurar cap exigència en concepte de mulneria i ferreria, podent elegir lliurement la ferreria i el molí quan necessités reparar les seves eines i moldre el seu gra.[195]De manera semblant al cas dels molins i de la molineria, la finalitat del destret de la ferreria era establir un privilegi d’exclusivitat en el context d’una demanda limitada del servicium fabrice et ferrarii. Aquest privilegi, al seu torn, permetia, assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.

      7.2.5 El lloçol

En tant que monopoli senyorial, a la ferreria quedaven afectats una sèrie d’usos. Entre aquests podem citar els censos en formatges i ous cobrats l’any 1293 a Santa Eugènia per la reparació de determinats objectes domèstics, com els raors i les tisores.[196]Tanmateix, l’exigència que gravava més propiament el servei de la ferreria era el lloçol (locidum). Es tractava d’un cens que gravava sobretot la reparació dels elements de ferro dels que estaven proveïts els instruments de treball i la difusió del qual va ser contemporània a la difusió de les ferreries. A partir del segle XIII el lloçol es trobava ben consolidat com una exigència vinculada a la ferreria i s’havia convertit en una notable font de beneficis per al senyor de la ferreria, un fet que explica que hagi estat una obligació curosament registrada als capbreus pels senyors de la ferreria.[197]Entrat el segle XIII, per altra part, el lloçol començà a fixar-se com a exigència en les clàusules dels contractes d’establiment.[198]Consolidat d’aquesta manera com exigència pròpia de la ferreria, el lloçol no era sols una manera d’aprofitar financerament el monopoli de la ferreria. Des de l’òptica del senyor era també una aportació feta pels usuaris de la ferreria amb la finalitat de garantir el sosteniment material de la ferreria. Des de l’òptica dels pagesos s’entenia el lloçol com una exigència lliurada a canvi del servei prestat pel ferrer.

El lloçol era un cens pagat pels agricultors i llauradors. En el domini que el monestir de Sant Llorenç del Munt tenia a Matadepera, per exemple, era costum l’any 1200 recaptar el lloçol de cada propietari d’una parella de bous.[199]El costum de recaptar el lloçol segons l’espècie i el nombre de les bèsties de llaurada (iuxta numerum seu quantitatem animalium aratoriorum cum quibus colunt possessiones) pot constatar-se en diversos altres dominis.[200]Però, el que semblava més corrent era establir com a índex del lloçol cadascun dels masos