Els llibres de Consells de la vila de Castelló II. AAVV

      Els llibres de Consells de la vila de Castelló

      .II.

      (1384 – 1390)

       fonts històriques valencianeS

      70.

      Els llibres de Consells de la vila de Castelló

      .II.

      (1384 – 1390 )

      Edició a cura de

      Pau Viciano i Enric Guinot Rodríguez

       fonts històriques valencianeS

       Directors de la col·lecció

       Antoni Furió i Enric Guinot

       © Pau Viciano Navarro i Enric Guinot Rodríguez, 2018

       © D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

      Disseny de la col·lecció: J.P.

       Il·lustració de la coberta:

      Llibre de Peita de 1588, Arxiu Municipal de Castelló

       Maquetació: Inmaculada Mesa

       ISBN: 978-84-9134-404-9

       Estudi introductori

      INTRODUCCIÓ

      Els llibres de consells conservaven la memòria escrita del govern municipal i eren, per tant, un instrument necessari per a la gestió dels afers públics. Constituïen un tipus documental específic: els registres de les actes de les deliberacions del consell. A l’Arxiu Municipal de Castelló, se’n conserven des de 1374, en una sèrie que, amb alguns buits, cobreix tota l’edat mitjana i la moderna. En el present volum, el segon dedicat a la publicació dels llibres de consell castellonencs, editem els corresponents a 1384-1385, 1385-1386, 1386-1387 i 1389-1390. Es tracta de llibres similars als dels anys anteriors i posteriors en els seus aspectes formals i materials, i estan escrits en paper, almenys en alguns casos probablement «paper toscà», ja que hi consta aquesta referència en alguna de les compres aprovades pel consell en aquests anys.

      Els manuscrits estan formats per diverses mans i relligats en pergamins més antics reutilitzats, com era habitual en la documentació administrativa de l’època. Apareixen escrits a línia tirada i ocupen 56, 84, 93 i 90 folis respectivament, tot i que tenen algun full en blanc, pocs. A més, els quaderns presenten una foliació moderna en llapis en l’extrem superior dret i són nombroses les anotacions marginals, de caràcter breu, de vegades per facilitar la localització dels temes tractats amb una o poques paraules que el defineixen, d’altres per indicar la realització d’una operació administrativa amb el document copiat, com ara l’expressió «factum» per assenyalar l’emissió de l’albarà que s’ha acordat emetre per fer un pagament. Fins i tot hi apareix molt ocasionalment alguna il·lustració senzilla, traçada amb la ploma, i totes elles sempre al marge esquerre.

      Però potser són més ressenyables les abundantíssimes correccions i esmenes a l’escriptura que tenen aquests manuscrits. Això posa en evidència que no són «llibres en net», sinó que el procediment de redacció parteix d’una redacció relativament ràpida per part dels escrivans del consell, tal com indica el ratllat d’inicis de paraules, de dues o tres lletres, seguit ja de la paraula correcta. Però també ens indiquen que hi ha hagut després una revisió. De fet, són diverses les mans que apareixen en un mateix manuscrit, tot i que cal recordar que corresponen cadascun a l’àmbit cronològic d’un any. En tot cas, però, raonablement seria el notari escrivà oficial del consell, elet anualment, qui faria aquesta revisió del text, que en part correspon a correcció d’errades o substitució de paraules, però de vegades és una veritable esmena a la redacció original, amb el ratllat de diverses línies, i substitució per una nova redacció interlineada entre les anteriors.

      Quant a l’estat de conservació, en general és bo, tot i que alguns quaderns estan deteriorats en els marges superiors, més per humitat i trencament del paper que per atac d’insectes. En tot cas, hi ha pèrdua de text, normalment afectant als primers folis, raó per la qual és en aquests on de vegades la transcripció ha hagut de recórrer més als claudàtors i punts suspensius. I, tal com acabem de dir més amunt, les taques o correccions amb línies ratllades en alguns folis no sols dificulten la lectura, sinó que donen una imatge no sempre acurada i neta dels documents.

      En aquest moment, al darrer quart del segle XIV, els procediments administratius i el model de registre de les sessions del consell en forma de llibre es trobaven plenament consolidats.¹ Els responsables dels llibres de consells eren els jurats, com màxims dirigents del govern municipal.² Per això la cronologia d’aquests registres era la del mandat d’aquells oficials: des de la festa de la Quinquagèsima d’un any a la del següent, tal com prescrivien els Furs del regne.³ Els llibres podien incloure en la coberta de pergamí, escrites per diverses mans, les indicacions del seu contingut, la identitat dels jurats i les dates extremes del seu mandat. Així, en la tapa de pergamí del llibre de 1384-1385 figurava la següent informació:

      Libre dels consells e albarans del [...] dels honrats en Pere Moster, en Berthomeu de Bues, en Berenguer Serra, en Guillamó Feliu, jurats de la vila de Castelló, la administració dels quals començà.XX. madii anno a Nativitate Domini millesimo .CCCº.LXXXº. quarto e finirà [anno .LXXXº.] quinto.

      A continuació, en el primer foli, començava el «libre de consells»,⁴ pròpiament dit, que solia ocupar més de les tres quartes parts del volum, mentre que l’altra secció, situada a continuació de les actes, era el registre de les ordres de pagament, l’anomenat «libre dels albarans».⁵ En el primer foli del llibre de consells es feia constar que els jurats havien jurat —d’ací el nom del seu ofici— el seu càrrec davant el batle local, en presència dels veïns de la vila aplegats en l’església parroquial de Santa Maria. Tot seguit, s’elegien els membres del consell mitjançant un procediment de cooptació indirecta, en un nombre similar per a cadascun dels sis districtes —anomenats «parròquies»— en què es dividia la vila a efectes administratius: les parròquies de Santa Maria, Sant Nicolau, Sant Agustí, Sant Joan, Sant Pere i Sant Tomàs. En els llibres que ara editem, entre 1384 i 1390, el nombre de consellers solia oscil·lar entre set i nou per parròquia, però podia succeir que, en un mateix mandat, no tots els districtes tinguessen el mateix nombre de representants. La revisió de les nòmines d’assistents a cadascuna de les reunions del consell posa en evidència la disparitat del seu nombre i, en general, que només una part d’ells hi anaven habitualment. No són estranys els consells que ronden una meitat dels seus membres, a més, amb una clara repetició de part d’ells, realment els habituals, i irregularitat en altres. A més, excepcionalment, constatem que assistien als consells alguns veïns que no figuraven en aquesta primera nòmina d’elegits. Evidentment, aquestes qüestions ens plantegen preguntes sobre les raons de tot això, la possible influència dels bàndols, majoritari i minoritari, en dita assistència, i també sobre com resolien els acords i votacions si hi havia persones que no eren consellers. Probablement es compliria la norma en aquests casos, però aleshores, per a què hi anaven si no consta en l’acta respectiva que havien parlat o proposat alguna cosa.

      Així mateix, sobre aquesta representació dels consellers, també hem d’assenyalar que l’elecció per parròquies no estava contemplada en les ordinacions municipals que, teòricament, estaven vigents. En efecte, les darreres disposicions conegudes daten de 1341, i en elles el consellers havien de triar-se per mans, és a dir, per nivells socioprofessionals o de riquesa, a raó de tres representants per cadascuna de les tres mans —major, mitjana i menor—, cosa que feia un total de 36 consellers. Per tant, en el darrer quart del segle XIV ja s’havia produït una modificació substancial en el procediment d’elecció dels consellers, que passà de basar-se en els nivells socioeconòmics als districtes territorials, encara que no se’n coneixen les circumstàncies concretes.⁶

      D’altra