La Ciutat del Sol. Tommaso Campanella

      IX

      La Ciutat del Sol

      seguida de

      Qüestió quarta sobre la millor república

      Tommaso Campanella

      Traducció i introducció

      d’Antoni Seva

      PUV

      Títol original: La Città del Sole, dialogo poetico (1602) Quaestio quarta de optima republica (1637)

      © Traducció: Antoni Seva

      © d’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València

      Abril 2006

      Publicacions de la Universitat de València

      Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

      Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

      Maquetació: Inmaculada Mesa

      ISBN: 84-370-6435-X

      Realización ePub: produccioneditorial.com

      Introducció

      1

      El 4 de juny de 1601, al Castel Nuovo de Nàpols, el frare dominicà Tommaso Campanella va ser sotmès pel Sant Ofici al suplici de la vetla (la veglia): lligat de mans i de peus, va ser suspès enlaire, amb les anques a poca distància d’un pal punxegut; l’esforç per aguantar-se el mantindria despert mentre durava un insistent interrogatori. El frare, per defugir les greus acusacions que pesaven sobre ell i evitar una probable condemna a la foguera, havia decidit fingir-se boig –els bojos, com no estaven en condicions de penedir-se, no podien ser executats–: això volien comprovar els inquisidors.

      Els fets es remuntaven a dos anys abans, quan a la Calàbria, aclaparada per desgràcies naturals, per la misèria i pels impostos, es va congriar una revolta de gent heterogènia contra «sa majestat catòlica» Felip III. Campanella, amb la seua oratòria ardent, havia celebrat conciliàbuls amb persones influents i havia excitat les masses predicant una nova república igualitària, amb comunitat de béns i reformes radicals que farien nàixer una nova edat d’or. Les estrelles anunciaven el moment oportú per al canvi de segle. El comandament civil i militar s’havia confiat al cavaller Maurizio de Rinaldis; una petita flota turca, a les ordres del renegat Cicala, donaria suport per mar. La revolta va fracassar estrepitosament per la delació de dos conjurats i per les mesures preses pel virrei. Alguns capdavanters van ser executats cruelment. Molts dels revoltosos van ser fets presoners, entre ells Campanella, traït per un amic de la seua família. Quatre galeres els van conduir a la capital de regne; a les vergues de cadascuna penjava el cadàver d’un presoner; altres dos van ser esquarterats vius a la vista de la multitud; el altres van ser reclosos al Castel Nuovo.

      Contra Campanella es van obrir dos processos: l’un, de rebel·lió, pel virrei; l’altre, d’heretgia, per la Inquisició. En el primer, si bé al principi, torturat al poltre, va admetre la culpabilitat, més tard va precisar les seues intencions: establir un nou ordre teocràtic universal, reservant-hi el paper hegemònic justament a la monarquia espanyola, que havia conquistat el nou món i hi havia estès el cristianisme. En l’altre, se l’acusava d’haver negat els dogmes més sagrats i de blasfèmia i sacrilegis. Les acusacions, procedents d’enemics i de còmplices sotmesos a tortura, no podien ser més greus.

      Campanella va resistir la vetla durant trenta-sis hores. Els interrogadors no van aconseguir arrancar-li sinó gemecs i frases incoherents; van haver de declarar-lo boig. Estranyament, el procés civil es va aturar i l’eclesiàstic va tenir lloc a Nàpols i no a Roma: això, sens dubte, palesa una tensió entre el papat i la monarquia espanyola. En tot cas, no convenia deixar solt un profeta capaç d’arrossegar masses. La Inquisició el va condemnar a presó perpètua per heretgia.

      Gian Domenico Campanella havia nascut el 1568 a Stilo, un poblet de Calàbria, en una família modesta. Als quinze anys va entrar en l’orde dels dominicans, prenent el nom de Tommaso. Als convents del seu país va rebre una formació rutinària (l’aristotelisme passat per l’escolàstica) que aviat va rebutjar, entusiasmat per les teories empiristes d’un filòsof conterrani, Bernardino Telesio. L’ànsia de saber, l’esperit polèmic i les amistats amb seglars van fer que topàs amb els seus superiors. Sense permís, va residir a Nàpols, a casa d’un amic noble, Mario delTufo, que el va introduir en els cercles intel·lectuals, especialment en el de Giambattista della Porta, un científic d’amplis interessos, entre els quals es trobava la màgia natural. Aquestes irregularitats fan que l’orde li impose fer penitència i tornar a Calàbria (1592). Campanella, però, desobeeix i emprèn el camí del nord: passant per Roma, va a laToscana, on no obté la càtedra a què aspirava, i a Bolonya, on un agent de la Inquisició furta de la seua cel·la els seus manuscrits. A Pàdua freqüenta la universitat i coneix Galileu; noves acusacions i calúmnies s’acumulen conta ell: sodomia, escrits ateus, ocultisme. És traslladat a la presó de la Inquisició a Roma, on coincideix amb Giordano Bruno (1594). Abjura dels seus «errors» i les autoritats religioses creuen alliberar-se d’ell enviant-lo al convent del seu poble (1598). No tardarà ni un any a embarcarse en la revolta que el duria al Castel Nuovo.

      Campanella romandrà empresonat vint-i-set anys. És traslladat al Castel Sant’Elmo, la impressionant fortalesa construïda pel valencià Pere Lluís Escrivà; hi va passar quatre anys engrillonat en una masmorra fosca i humida; malgrat l’aïllament, manté contactes clandestins amb l’alemany Kaspar Schopp, que rep els manuscrits del frare amb la intenció de publicar-los i fa gestions per alliberar-lo, infructuosament. El 1608 és transferit al Castel dell’Ovo, en unes condicions molt més benèvoles: té accés a llibres, aplega alguns deixebles, rep visites, entre les quals la del protestant alemany Tobias Adami, que serà el seu editor. Després de sis anys fecunds, el fan tornar quatre anys més a la masmorra de Sant’Elmo. Per fi, al Castel Nuovo una altra vegada; milloren les condicions, però la llibertat es fa esperar molt encara.

      Ix de la presó el 27 de maig de 1626. Encara no és la llibertat plena: conduït a Roma, ha d’esperar a les cel·les del Sant Ofici que s’examine l’ortodòxia dels seus escrits. Però aleshores troba el millor protector que podia desitjar: el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini), que es creu en perill de mort, es serveix amb èxit dels seus dots màgics. Els seus llibres són esborrats de l’Índex; és nomenat mestre de teologia; el papa li assigna una pensió.

      Tanmateix, la situació de Campanella no era gaire segura. Tenia enemics a la cúria, i més quan té lloc el procés contra Galileu (1633), a qui el frare donava suport. Al mateix temps, a Nàpols es decobreix un altre complot antiespanyol, al capdavant del qual hi ha un deixeble de Campanella; les autoritats sospiten del mestre. D’altra banda, l’orientació política de Campanella es gira ara en favor de la monarquia francesa, vencedora dels hugonots, com a poder hegemònic, en detriment de l’espanyola. Per evitar l’extradició a Nàpols, amb l’ajut del papa i de l’ambaixador francès, Campanella fuig a França.

      A París és molt ben acollit (finals de 1634); el precedia la seua fama de savi. Gaudeix de la protecció del totpoderós Richelieu, que el presenta a Lluís XIII; el «rei cristianíssim» el rep amb gran respecte i afabilitat i li concedeix una pensió. Publica moltes de les seues obres, amb l’aprovació de la Sorbona. No abandona les pràctiques astrològiques: quan naix el futur rei Sol, li fa un horòscop que el temps confirmaria (1638).

      Però no pot conjurar un perill que li anunciaven les estrelles a ell mateix: mor el 21 de maig de 1639 i és soterrat a l’església de Saint Jacques.

      2

      Campanella era un home desmesurat en una època sense mesura.Tenia una memòria prodigiosa; era audaç en les seues opinions, que transmetia amb vehemència, confiat en els seus dots de persuasió amb la paraula i amb la mirada. Es va lliurar febrilment a l’estudi de totes les escoles en totes les branques del saber. Es vanava dels seus coneixements, s’atribuïa una missió providencial i s’arrogava poders màgics.

      Va