Hola, Micos!. Oriol Canosa Masllorens

ion>

      Per a l’Eloi, un cactus petit i espavilat

      que aviat es convertirà en un mico.

      •1

      EL LABORATORI DEL PROFESSOR CASACUBERTA era un autèntic caos. Instal·lat en un antic hivernacle enmig d’un jardí immens, no hi havia ni un sol espai que no estigués ocupat per una planta, un ordinador, un manat de cables o unes quantes provetes i tubs d’assaig. A terra s’hi apilaven torres de llibres i revistes científiques, i un munt d’aparells feien «bip!» i emetien llumetes intermitents.

      Però el més increïble és que semblava que tot estigués connectat. Cables de tots colors anaven des de cadascuna de les plantes del laboratori fins als sensors de pH, analitzadors d’espectre, difractòmetres i oscil·loscopis col·locats sobre les taules.

      –Nani, passa’m una clau hexagonal del 45 –va dir el professor Casacuberta, molt concentrat.

      –Tingui, professor.

      –No, home! T’he dit del 45! Aquesta és del 44. Ai, els genis sempre ho hem d’acabar fent tot nosaltres!

      –Perdoni, professor.

      –És igual, Nani. Avui és un gran dia per a la ciència i no penso enfadar-me. Estic content i relaxat.

      –Sí, professor.

      –Fixa-t’hi, fa hores que treballem i encara no t’he donat cap calbot!

      –Sí que me n’ha donat un, professor –va queixar-se l’ajudant–. Fa deu minuts, quan m’he equivocat i he connectat el cactus al conductímetre amb el cable vermell en comptes de fer-ho amb el blau...

      –No siguis rancorós –el va tallar el professor–. Un científic ha de deixar les seves misèries de banda. I més en un dia com avui.

      –Sí, professor Casacuberta.

      –Avui farem història!

      –Què vol dir? No estàvem fent ciència?

      –Ets un tros d’ase, Nani. Vull dir que el que passarà avui en aquest laboratori s’estudiarà als llibres d’història els propers mil anys! Vinga, agafa la càmera de vídeo, que gravarem aquest moment.

      L’ajudant va encendre la càmera, la va plantar sobre un trípode i va enfocar el professor.

      –Tot a punt! –va dir.

      El professor Casacuberta es va pentinar amb els dits la mata de cabell i la llarga barba negra, es va cordar la bata blanca fins a l’últim botó i va escurar-se el coll amb un soroll molt desagradable.

      –Un, dos, provant, provant... Se’m sent bé?

      –Perfectament, professor. Endavant.

      –Tres de juny. Són les onze i trenta-dos minuts del matí. Soc el professor Casacuberta, el més gran i el més humil entre els savis del nostre temps. Gràcies als meus experiments, he descobert que les plantes poden veure-hi sense ulls, tocar sense mans, sentir-hi sense orelles, ensumar sense nas i degustar sense boca. I no només això! A banda dels nostres cinc sentits, en tenen quinze més que els permeten mesurar la humitat de la terra, detectar on hi ha una font, seguir la direcció de la gravetat i un munt de coses més. Fins i tot he descobert que tenen algun tipus d’intel·ligència amagada a les seves arrels, que s’estenen sota terra i formen xarxes de milions i milions de pèls petits i llargs com un fil de seda.

      –Uf, quin rotllo! –va sospirar en Nani.

      –Calla, Nani –va dir el professor, escurant-se de nou la gola–. Segueixo. I parlar? Poden parlar? Això encara no ho sabia ningú... fins avui! Jo, el professor Casacuberta, geni entre els genis, he detectat que les plantes són capaces de comunicar-se entre elles gràcies a senyals elèctrics, químics i hidràulics. I ara mateix, en aquest laboratori, estic a punt d’enllestir l’invent del segle. Què dic, del segle? Del mil·lenni! Us presento el CONDENSADOR DE VIBRACIONS, un aparell capaç de traduir l’estrany sistema de comunicació de les plantes al català.

      –Que savi que és el professor Casacuberta!

      –Nani, no siguis pilota! Anem a provar-lo.

      El professor i el seu ajudant van acabar d’enllestir els preparatius.

      –Cal connectar aquest sensor a una planta qualsevol. Farem servir un cactus... Així..., de manera que reculli les vibracions produïdes per les arrels... Amb suavitat, Nani, molt bé.... I aquests elèctrodes es connecten al casc..., i el casc cal que se’l posi la persona que vulgui entendre el llenguatge de les plantes... Vine, Nani, la prova la farem amb tu.

      –Amb mi?

      –Naturalment. Si sortís malament i et fregís el cervell, no seria una gran pèrdua. Però imagina’t que em passa a mi... La humanitat no s’ho pot permetre!

      –Vist així...

      El professor Casacuberta va posar el casc al seu ajudant, que seia en una cadira i no semblava del tot convençut. Un munt de cables li sortien del cap, i amb molta cura va anar connectant-los a un cactus petit i arrodonit que hi havia en un test, sobre la taula.

      –I hauré de portar aquest casc sempre que vulgui parlar amb una planta?

      –No, tros d’ase! –va respondre el professor–. Quan el teu cervell rebi la descàrrega, podrà entendre el que digui qualsevol planta durant tota la vida. Serà com si haguessis après un idioma nou.

      –I per què un cactus? –va preguntar l’ajudant.

      –He escollit aquest cactus perquè m’ha semblat divertit. Els genis tenim un gran sentit de l’humor. És un exemplar de Mammillaria elongata cristata. Entens l’acudit, oi, Nani?

      –Doncs no, professor.

      –Déu meu, quin botànic de pa sucat amb oli! La Mammillaria elongata cristata es coneix com a «cactus cervell» perquè té una forma que s’hi assembla. I he pensat que era la planta perfecta per demostrar que els vegetals també tenen algun tipus de cervell, encara que sigui molt més simple que el dels animals.

      –Ara ho entenc! –va dir en Nani, que no havia entès res de res–. Quina gran idea, professor!

      –Alguna pregunta més abans de l’experiment, Nani?

      –Sí. I què passa si aquest cactus no té res per dir-nos?

      –No siguis ruc... Quan el nostre cervell rebi la descàrrega del condensador de vibracions, serem capaços d’entendre qualsevol planta, no només aquest cactus! I els efectes duraran per sempre més!

      –Quina emoció!

      –Nani, prepara’t. D’aquí a uns instants serem els primers éssers humans que parlarem amb una planta!

      –La meva tieta sempre parla amb els seus geranis –va respondre l’ajudant, que mirava de fer temps per retardar l’experiment.

      –Tens el cervell d’un mosquit. Em refereixo que serem els primers que podrem entendre què diuen elles, gamarús!

      –Això em sembla que la meva tieta no ho sap fer. Sempre se li moren.

      –Potser caldria preparar un discurs, no et sembla?

      –Un discurs?

      –Sí. Hem de dir alguna cosa important. És la primera comunicació entre plantes i humans!

      –És un dia històric!

      –La nostra primera frase passarà a la posteritat! S’estudiarà als llibres de ciència!

      –Quin pal!

      El professor Casacuberta no feia cas dels comentaris del seu ajudant. Quan ho va tenir tot a punt, va prémer una palanca que hi havia al lateral del casc.

      –Nani, prepara’t!

      Unes quantes espurnes van sortir del casc d’en Nani, que va posar els