Un cor massa gran. Eider Rodriguez

llop! —va respondre, i de seguida se’n va penedir, perquè no el volia fer riure.

      —Volia saber si eres tu.

      A cada paraula que pronunciava, el volum de la veu anava baixant.

      La Ixabel va deixar el menjar a la nevera. Va fregar els plats a mà i va engegar la cafetera. Va netejar el marbre i va treure els esquitxos de tomàquet del microones. Va buscar l’escombra obrint i tancant els armaris amb més violència de la necessària. Va escombrar a correcuita, va plegar la manta, va estovar el coixí de la butaca. Va pensar que caldria una aspiradora per recollir la brutícia de la catifa i va imaginar-se amb disgust la Madalen encarregant-se’n, tan deixada com era amb les feines de la casa.

      —No hi ha una aspiradora, en aquesta casa?

      No volia veure-li la cara, no volia ser al seu costat, no volia parlar amb ell.

      —Vine! —va cridar en Ramon entre estossecs.

      No volia tocar-lo, no volia sentir-lo, no volia ensumar-lo.

      —On és l’aspiradora?

      No volia netejar, no volia ajudar, no volia alimentar.

      —Aquí, a l’armari.

      El va trobar al llit, de bocaterrosa, fent força amb els punys contra el matalàs per aixecar-se. La Ixabel va obrir les cortines i la finestra. Duia un altre pijama, la versió en blau de l’anterior. Duia barba de borratxo: a certes edats, cal dutxar-se cada dia, va pensar, afaitar-se cada dia.

      —Isabela, bela, bela —va dir sense girar-se—. És a l’armari de la roba.

      Tenia la roba endreçada segons la llargada i el tipus, formant una fletxa que apuntava cap a la porta de l’habitació, començant pels abrics i acabant pels cinturons. Era roba elegant, de bon gust, que ja no es tornaria a posar; es va imaginar en Ramon mirant el preu de les jaquetes i deixant anar l’etiqueta en veure acostar-se la dependenta.

      Va sortir de l’habitació amb l’aspiradora i al cap de deu minuts va tornar amb dues tasses de cafè.

      No volia pensar en ell, no volia imaginar el seu passat, no volia prendre cafè amb ell.

      —Compte, que crema.

      Els sorollosos xarrups la van fer esgarrifar.

      No volia sentir-lo, no volia odiar-lo, no volia estimar-lo.

      Li va posar les sabatilles. Tenia els peus a punt de rebentar.

      —Me n’he d’anar, t’he deixat el menjar a la nevera. Demà passat vindrà la Madalen, o sigui que fins la setmana que ve. Et deixo el meu número, per si necessites qualsevol cosa.

      —Com està el gos?

      —No t’enganyaré: s’ha passat les nits plorant. La veritat és que no he dormit gaire, no hem dormit gaire, esperem que els veïns no es queixin. L’Iñaki l’ha tret a passejar abans d’anar a la feina. A mi no m’agraden els gossos.

      —De què treballes?

      Li costava de creure que en tots aquells anys ell no l’hi hagués preguntat a ningú, però el trobava ben capaç; més capaç d’allò, de fet, que no de fer servir la pregunta com a excusa per encetar una conversa.

      —En una empresa de logística i transport d’Irun.

      No es volia deixar estimar, no es volia deixar odiar.

      —Hi ha un parell de pijames al lavabo, si vols —li va dir en Ramon.

      —Si vull?

      —Tant se val. Ja m’espavilaré.

      Li van regalimar unes gotes de cafè per la comissura dels llavis i li va tremolar una mica la barbeta. El cafè va continuar el seu camí coll avall, cap al pit, i ella, mentre resseguia amb la mirada el curs d’aquell rierol fosc, va descobrir de cop i volta que potser al capdavall seria possible establir una relació honesta, honesta en sentit filosòfic.

      El lavabo també feia pudor. Al cossi de la roba bruta hi havia pijames i calçotets. Els va agafar fent pinça amb els dits i els va ficar en una bossa d’escombraries. També hi va ficar la tovallola de mans i la de bany.

      —Me n’he d’anar. Tornaré la setmana que ve. Faig tard.

      A la Ixabel li va semblar que ell caminava més àgil, amb més facilitat, i, sense voler, se’n va alegrar. Quan va arribar a la sala d’estar, es va agafar al respatller de la butaca. Dret, feia més bona cara. Es va arreglar els cabells amb les mans.

      —Dilluns al matí he d’anar a l’hospital —va dir en Ramon.

      —Hi pots anar amb taxi? —Ell va agafar la bitlletera i en va treure vint euros que va deixar damunt el moble del televisor—. Una revisió?

      —Sí. Agafa els diners, no soc tan miserable, agafa’ls o m’enfado.

      La Ixabel va agafar el bitllet, va comprovar que la casa estava més o menys endreçada i va tornar ràpidament al cotxe. Va fer un nus a la bossa d’escombraries i la va tirar al seient del darrere. Va sentir amor, va sentir amor per la Madalen, per l’Iñaki i per la família que formaven tots tres, i va fer tot el camí fins a la feina amb la finestreta oberta, sense pressa, gaudint de l’alegria que li produïa, després de vint anys sent puntual, arribar vint minuts tard per segona vegada en una setmana.

      La Madalen era l’única que podia rescatar-lo d’aquell desori i, amb aquesta esperança, es va quedar esperant la discussió que es produiria aquell mateix cap de setmana sense que fes falta que la provoqués ningú.

      I va ser així. Durant la disputa, l’Iñaki es va dedicar a aspirar els pèls que l’Oso havia deixat al sofà i a la catifa de la sala d’estar.

      —Si no hi vas tu, l’hi demanaré a l’Iñaki, tingue-ho clar.

      —L’Iñaki ni l’esmentis. No tens vergonya.

      —Ets un fracàs. Un fracàs total. No només com a mare, com a persona també ets un fracàs total.

      —Compte amb el que dius, que te’n penediràs. Vas d’adulta responsable i no ets res més que una nena capritxosa. Què en saps tu de la vida? No en saps res, fora del que llegeixes als llibres.

      —Estic disposada a deixar la carrera. Si no m’ajudes, la deixaré. Serà un cop al mes, dos com a molt! De debò que no ets capaç de fer alguna cosa per algú un cop al mes?

      La Ixabel es va treure una sabatilla i la va tirar contra la paret. La Madalen va agafar les claus del cotxe de l’Iñaki, que estava aparcat davant la casa, va seure al lloc del conductor i va tancar la porta.

      La Ixabel es va preguntar si quan s’enfada la gent menteix o diu veritats que d’una altra manera no diria. De totes maneres, no esperava res més d’ella mateixa, se sentia molt per damunt de les seves expectatives morals, i entomaria amb esportivitat el que la filla li havia dit, i encara més, ho conservaria amb molta cura per poder refregar-s’ho a si mateixa en moments de feblesa i recordar-se qui era realment.

      —Per què no el vols acompanyar a l’hospital? —va preguntar l’Iñaki, mentre esgranava una magrana amb el dit petit estirat, un gest que exasperava la Ixabel.

      —Ho fas expressament.

      —Què?

      —Parlo del dit, però també de l’altre tema. Qui és aquest? Qui és aquest individu? Digue-m’ho!

      —El pare de la teva filla.

      —I et penses que per això estic en deute amb ell, amb aquell home amb qui no tinc cap relació des de fa vint anys i amb qui voleu, sí, voleu, encadenar-me perquè vaig intercanviar amb ell alguns fluids? I sí, parlo de tu, perquè et penses que ets millor que jo i que, si fossis al meu lloc, dilluns ho deixaries tot per anar a empènyer pels passadissos de l’hospital la cadira de rodes d’una dona moribunda i calba i que fa pudor d’all amb qui en una època passada