La princesa sou Vós. Blanca Llum Vidal

de ser un Indi, el que tinc jo és el desig de viure paralitzada en aquella línia que s’arqueja des dels ulls esquinçats fins a les temples del Linx. Us anticipo, també, que aquest meu desig cada vegada topa més violentament amb allò que em passa amb les feres i és que l’únic que em fan amb una evidència palmària és picar-me. Si avui retardo l’intent de justificació d’aquesta evidència —que, pel fet de ser tan transparent i rotunda, poca glossa li cal—, si avui ho retardo és només perquè aquest cop sí que ha passat res d’ençà de l’última carta que us vaig enviar. I ha passat que us he vist. I ho dic així i així persisteixo: ha passat que us he vist. Per res del món no podria afirmar que allò que ha passat és que ens hàgim vist mútuament. Jo, que des de la meva Talaia precària i amb la meva Elegància farsanta —permeteu-me, us imploro, de conjugar en femení—, jo, que no tinc cap Dret a donar per fet que Vós m’hàgiu vist, jo dono fe que allò que ha passat en el lapse de Temps que hi ha entre una carta i una altra és només que us he vist. Així exactament, com si fóssiu un Quadro, com si jo us contemplés i com si jo no m’estigués relacionant amb Vós en tant que Persona, sinó en tant que Obra d’Art. Espero que Vós no trobeu que això que ara he dit fins i tot és bonic. Per això us imploro també que considereu que aquesta possibilitat no és només que no tingui cap Eficàcia ni una, sinó que, a més, és terrible: en la mesura que allò que jo estaria fent amb Vós no seria percebre-us, no seria sentir-vos, no seria tocar-vos, sinó experimentar-vos estèticament, seria una mica un Abús i bastant Crueltat. Ho seria a no ser que Vós estiguéssiu fent alguna cosa semblant i que us relacionéssiu amb mi, posem per cas, en tant que Tragèdia, que Òpera bufa o que Corranda d’exili. Llavors encara. Llavors hi hauria una espècie de Reciprocitat abusiva que tal vegada acabaria en un Nyap que no seria tan greu i que podria fer riure. Però el cas és que fa poc us he vist i jo no sé què vau veure. Potser la Llengua i ja està. Aquell Bolic resplendent. Aquell Nus de llengua que ens feien les llengües enmig d’un carrer tan preciós i tan trist que a vegades semblava un Protocol i a vegades un Diamant. Però potser dic això perquè jo, des de llavors, tinc la boca diferent. El proper dia, ja us ho he dit, us parlaré d’animals. El que crec francament que no cal és que us expliqui quin és l’estil d’aquest Quadro.

      Avui també vostra.

      V

      Barcelona, 25 d’octubre

      Avui m’he imaginat que se us atribuïa una Peça que havien dit que era antiga —tant és de quants segles, però segur que eren molts— i resulta que no, que l’havíeu fet Ara. En el fons m’hauria agradat imaginar-me que se us atribuïa una peça de fang, una Escultura, el tors d’una Dona, els pits i la panxa, la columna i el cul, els malucs i la pelvis que es fan del no-res, d’una bola de terra amb l’aigua mesclada i amb l’aigua precisa, d’una porció qualsevol que engendra Volum. M’hauria agradat imaginar-vos vinculat a la Necessitat d’esculpir, a la Necessitat remota de treballar la Matèria i a la Necessitat abismal de fer Objectes, de fer Relleus, de fer Espais i Basarda amb les mans. M’hauria agradat que fos això el que passés, que algú descobrís que el tors de la Dona no era tan vell com es deia i que tot l’embalum teòric que s’havia creat al voltant del suposat estil de la peça queia en un Pou, en un Forat, en una Galleda. M’hauria agradat que algú revelés que éreu Vós, que havíeu fet una Dona. Però el que m’he imaginat no és això, sinó que se us atribuïa un Monòleg que havia circulat com a anònim i que parlava de Taules. D’allò que s’hi cuina i d’allò que s’hi escriu. D’allò que s’hi pasta i d’allò que s’hi pacta. Se us atribuïa de cop i a Vós us feia vergonya i no he arribat a pensar si era cert o mentida, que l’havíeu fet Vós, ni quin enrenou havia provocat la caiguda del Mite. Però, en el fons, tant se val, que ara ja porto mig full traginant una Culpa perquè fa quatre dies us vaig dir que us parlaria d’animals i perquè just ahir us vaig prometre, per la Bellesa del Linx, que us parlaria de bèsties. I ara amb la Culpa al damunt i gairebé a collibè, ara per poc no m’oblido que un cop vaig pensar que m’agradaria que em nasqués una ventrada de Linxs al damunt de la Tomba i que m’agradaria saber què us agradaria a Vós que hi passés, a la vostra. Expliqueu-me com es pot arribar a ser tan Bell! Com s’aconsegueix ser tan especialista en la Caça de conills! Com es pot batre com baten la cua en moments d’Excitació i de Perill! Com es pot tenir aquest pelatge tigrat i aquestes orelles en punxa per descompondre la silueta del cap i afavorir el Camuflatge! Expliqueu-me per què ens miren així, amb aquesta Tendresa terrible i a punt d’Extinció! Expliqueu-m’ho mentre jo us explico que les bèsties em piquen, que fins i tot quan suro mamífers petits —com ara gats que he trobat enmig del carrer o enmig de les herbes— m’acaben picant les paparres i els polls i les aranyes que porten; que fins i tot quan estaco l’angúnia i la por que em fan els ocells i els deixo volar i aturar-se al meu cap, em piquen abelles, mosquits, escorpins i escolopendres; que fins i tot quan nedo amb la morena i la manta i m’imagino que Vós sou amb mi, nedant a prop, nedant tot nu, em piquen grumers o anemones trencades que m’emboliquen sencera. No us escapeu! Deixeu que us acorrali una estona! Permeteu que us empaiti! Expliqueu-me’n la Fórmula! Expliqueu-me com es pot arribar a ser tan Bell!

      Tota vostra.

      VI

      Barcelona, 26 d’octubre

      Avui us confesso que això que us faig no té Nom —encara que tingui la certesa que això que us faig s’acosta perillosament a l’Enveja. Us ho confesso de nit i en un estat que si el veiéssiu de prop us provocaria una mica de Llàstima. La Llàstima justa per no perdre els papers, per no expressar cap excés invalidant de Pietat, per aviar-me a dormir amb alguna paraula afilada —i seriosa per riure— i per dir-me que aviat menjarem a l’Hostal i que demanarem el mateix. Perquè hem d’assumir que és bastant complicat que Vós i jo discrepem. I que el que és més probable és que si Vós voleu Brou, jo també en vulgui. I que si a mi m’agafa per esbatanar una Magrana, la possibilitat que Vós n’acabeu obrint una amb les dents com qui fa una Revolta —com qui sap que el Messies sempre estarà per venir—, la possibilitat és molt alta. Us escric en un estat deplorable: fa dues hores que formo part de la Internacional del Cabreig i això reconforta perquè això és no sentir-se tan sol ni abandonat al Disgust, però això també és un Verí que a poc a poc va calant. Una Substància que no impedeix de pensar, però que sí que impedeix de pensar diferent del que pensaves Abans. Una Metzina que embarranca el Moviment, que neutralitza el Neguit i que bloqueja la capacitat i l’intent d’Organitzar-se sense que et pengin la llufa de l’Interès particular. Glòria i honor als justos que reparteixen Contraverins en silenci! Aquest és l’estat: una Restricció general, via lliure a l’Ofec i una dubtosa defensa de les condicions de Supervivència, ja no futures, només, sinó també les d’aquí, les immediates. Si no anem amb compte acabarem reduint l’Alfabet a les paraules en fi —qui dia passa no empeny, la Generositat pervertida i cap Solució a tanta Fam. Si he començat confessant-vos que això que us faig no té Nom és perquè no tinc el més mínim coneixement sobre la naturalesa d’això que practico fa uns dies amb Vós. ¿És una Pràctica, això? I si això fos un exercici devot o un exercici ocurrent, ¿voldria dir que això és una Acció que d’alguna manera s’oposa de cara —i gairebé frontalment— a l’Especulació més severa? ¿Són cartes, això? ¿Cartes-fantasma que s’empassen un cos que l’únic que voldria és expulsar el condicional que us he escrit fa només sis paraules i sentir-vos damunt dient quieta o sentir-vos davall dient vola o sentir-vos a prop dient té i dient do’m? ¿Cartes que Vós acumulareu en silenci, que Vós acabareu responent amb una Obra grandiosa o amb un Prou gegantí? ¿Cartes que Vós em retornareu i desfileu, criatura? ¿O som davant d’unes cartes que us portaran fins a mi, fins a un tren a París i a Viena o fins a un Àpat de sobres i, per això, intel·ligent? Aquest d’avui és un estat deplorable, però encara em queda una mica de força per escriure-us que trobo que hauríeu de preparar-nos un Brou, que amb un sol plat ja farem i que jo ens portaré la Magrana.

      Nostra.