I del cel van caure tres pomes. Nariné Abgarian

      I DEL CEL

      VAN CAURE

      TRES POMES

      Llibre local = Lector compromès

      Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

      Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

      Títol original: неба упали три яблока

      (Astrel imprint, Sant Petersburg, 2015)

      Primera edició: novembre del 2021

      © Nariné Abgarian, 2015

      © de la traducció: Marta Nin

      © de la imatge de coberta: Anaïs Vidal Garcia

      © d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021

       www.comanegra.com

      Direcció de col·lecció: Jordi Puig

      Correcció: Gemma Garrigosa i Jordi Ferré

      Maquetació: Irene Guardiola

      Producció de l’ePub: booqlab

      ISBN: 978-84-18857-37-9

      Amb el suport del Departament de Cultura

      Drets negociats a través de Banke, Goumen & Smirnova Literary Agency

      Tots els drets reservats als titulars del copyright.

      TAULA

       PRIMERA PART

       Una per a qui ho va veure

       SEGONA PART

       Una per a qui ho va contar

       TERCERA PART

       Una per a qui ho va escoltar

       EPÍLEG

       GLOSSARI MARANÈS

PRIMERA PART

      CAPÍTOL 1

      Un divendres, tot just després de migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.

      Abans d’anar-se’n a l’altre món, però, va regar l’hort amb cura i va escampar pinso per a les gallines amb escreix: ves a saber quan trobarien el seu cos sense vida, els veïns, i l’aviram no podia pas passar gana. A continuació, va treure les tapadores dels barrils per a la pluja col·locats sota els canalons d’aigua; d’aquesta manera, si es desencadenava sobtadament una tempesta, els dolls que ragessin de la teulada no malmetrien els fonaments de la casa. Després va regirar els prestatges de la cuina, va arreplegar les provisions que no s’havia acabat (uns bols de mantega, formatge i mel, un bocí de pa i mig pollastre bullit) i ho va desar tot a la fresca del rebost. Va treure de l’armari «les coses de morta»: un vestit de llana atapeïda, amb el coll blanc, de randa; un davantal llarg amb butxaques de setí; un parell de sabates planes; uns mitjons (tota la vida havia tingut els peus gelats); la roba interior rentada i planxada amb cura, i també el rosari de la besàvia amb la creu de plata. La Iassaman ja entendria que havia de posar-l’hi a la mà.

      Va deixar la roba al lloc més destacat de la sala d’estar, damunt d’una feixuga taula de roure revestida amb un cobretaula de lli (si n’aixecàveu la vora, s’hi distingirien un parell de marques profundes i diferenciades fruit de dos cops de destral); a dalt de tot de la pila, hi va deixar un sobre amb diners per a les despeses de l’enterrament; després, va treure de la calaixera un vell hule de quadres i se’n va anar al dormitori. Allà va destapar el llit, va tallar l’hule per la meitat, va estendre’n una meitat damunt del llençol, s’hi va ajaçar, es va tapar amb l’altra meitat, es va posar l’edredó per sobre, va encreuar els braços sobre el pit, va recolzar el clatell al coixí i va estar una estona intentant trobar la posició més còmoda, va fer un sospir profund i va aclucar els ulls. Però ben aviat es va tornar a llevar, va obrir de bat a bat la finestra, va assegurar-ne els dos batents amb uns testos de gerani perquè no es tanquessin de cop i es va tornar a ajeure. No li calia amoïnar-se, la seva ànima no vagaria perduda per l’habitació després d’abandonar la despulla mortal. Un cop alliberada, sortiria volant per la finestra oberta, a l’encontre del cel.

      Aquests preparatius tan escrupolosos i peculiars obeïen a una raó ben significativa i trista: per segon dia consecutiu, l’Anatòlia Sevoiants perdia sang. Quan va notar unes incomprensibles taques marronoses a la roba interior, primer es va quedar de pedra, després les va examinar detingudament, i, quan va estar segura que era sang de debò, es va desfer en un plor amarg. Però, avergonyida de la seva pròpia por, es va posar en guàrdia i es va afanyar a netejar-se les llàgrimes amb la vora del mocador de cap. Per què havia de plorar si no podia evitar l’inevitable? Cadascú té la mort que li toca: a segons qui, la mort li atura el cor, mentre que es burla d’algú altre prenent-li la raó; era clar que la mort havia dictaminat que ella se n’anés sagnant.

      L’Anatòlia no tenia cap dubte que el seu mal no tenia remei, era fulminant. Amb raó havia colpit la part més inútil i incongruent del seu cos: la matriu. Com si li donés a entendre que li enviava aquell càstig per no haver acomplert la seva missió principal: parir.

      Després de prohibir-se plorar i rondinar, l’Anatòlia es va resignar a l’inevitable i es va asserenar sorprenentment de pressa. Va remenar dins el bagul de la roba de la llar, en va treure un llençol vell, el va tallar a trossos i en va fer una mena de compresa. Però cap al vespre les pèrdues eren tan abundoses que semblava que dins seu se li hagués rebentat una vena enorme, inesgotable. Va haver de recórrer a les poques reserves de cotó que tenia a casa. Com que el cotó amenaçava d’acabar-se-li ben aviat, va descosir la vora de l’edredó per una punta, en va treure diversos flocs de llana d’ovella, els va rentar amb cura i els va posar a l’ampit de la finestra perquè s’eixuguessin. Naturalment, podia anar a veure la Iassaman Xlapkants, la veïna, i demanar-li cotó, però l’Anatòlia ho va deixar córrer: i si de sobte no se’n sabia estar, es posava a plorar i li parlava a l’amiga del seu mal funest? La Iassaman prou que s’alarmaria, i en una correguda aniria a avisar la Satenik perquè telegrafiés a la vall demanant una ambulància... L’Anatòlia no tenia cap intenció d’anar d’un metge a l’altre perquè la torturessin amb mètodes tan dolorosos com inútils. Havia decidit morir-se amb dignitat i serenor, en pau i tranquil·litat, entre les parets de la casa on havia viscut una vida difícil i estèril.

      Se’n va anar a dormir tard, després de mirar l’àlbum familiar durant una llarga estona. Sota la tènue llum del quinqué, els rostres dels membres de la família que ja havien caigut al mític riu de l’oblit semblaven especialment tristos i absorts. «Fins aviat», xiuxiuejava l’Anatòlia tot acariciant cada fotografia amb els dits encallits per la dura feina del camp, «fins aviat». Malgrat les angúnies i el decaïment, no li va costar gaire agafar