Senyors, bandolers i vassalls. AAVV

envers Andorra i el comtat de Foix. Com ho van aconseguir? Va ser una eixida pactada? Va haver algun trencament de l’arrenglament? Mai no ho sabrem. Se n’ha especulat molt al respecte. I es mire per on es mire, són patents les irregularitats. Formalment i en un primer moment, s’hi acusà Jeroni d’Argensola. Nogensmenys, pel que sembla, alguns magistrats de l’Audiència —obertament cadells— van evitar que s’ajuntassen proves, o que a tall d’exemple s’interrogués els participants del setge. Siga com siga, tot seguit es procedí a l’enderrocament del castell de Cadell: car diuen que mort el gos, morta la ràbia.¹⁴⁰

      En darrer terme i ja per acabar, cal referir paral·lelismes i les dissimilituds. En primer lloc, un cop més el cas dels senyors d’Arsèguel fa patent el que s’ha exposat a grans trets en al·lusió a Galceran de Castellví: la bel·licositat i la reiterada reincidència en determinats delictes (com ara homicidi, fautoria i resistència a l’autoritat) n’és un grau. Això no obstant, a diferència del novè baró de Carlet, Joanot Cadell —val tant per a l’avi com per al nét— se’n sabia a la corda fluixa: car, el repressor d’ahir seria el reprimit del demà. Per tant, val a dir que els membres d’aquest llinatge ceretà van ser víctimes i beneficiats de les condicions geopolítiques en les que es trobava el nord del Principat a l’Europa del moment, puix que això els permeté sovint usar d’allò que millor sabien fer (l’ofici de les armes) al servici dels interessos del sobirà i alhora dels seus propis, tot confiant en la proximitat i el recer de la frontera per a quan es giraren les tornes.

      I en eixe ordre de coses, si bé Francesc de Borja i els Cadell s’havien plegat al servei de la Monarquia Hispànica, la consideració no podia ésser equiparable. Expliquem-ho en termes de simbologia dels escacs: no és el mateix ser un peó que l’alfil o la dama. Altra cosa molt distinta i desacostumada en el joc seria que el peó pogués influenciar l’actuació de l’alfil o, fins i tot, la dama, en detriment de la seguretat i el benefici del rei; altrament podria precipitar xec i mat. Açò ho portem a col·lació en tant que l’ascendència i poder dels personatges d’estudi no és comparable, ni individual ni col·lectivament. Bé és cert que ambdues nissagues comptaven amb influències en altes instàncies de l’administració i dels oficis; encara que el IV duc de Gandia, de segur, guanyava amb molt la partida. I sens dubte, cal pensar que aquest va estar un factor de pes —junt amb la tasca de persecució de bandits com Joanot Cadell, mentre va ser virrei— a l’hora de la (no) percepció i consideració de la falta.

      AGRAÏMENTS

      Desitgem mostrar la nostra gratitud, d’una banda –pel que fa a l’àmbit municipal– als ajuntaments de Riola i Polinyà de Xúquer per l’esforç econòmic, el coratge, l’aposta decidida i la confiança depositada. En eixe sentit, cal reconèixer expressament l’interès de Manuel Anaya Gallart i d’Òscar Navarro Torres, batlles de Riola i Polinyà de Xúquer, així com el de Judith Capellino Ventura, nova alcaldessa de Riola, per emparar-nos. I, darrerament, donar-li les gràcies a Eduard J. Gay, per il·lusionar-se amb nosaltres i facilitar-nos generosament tot allò que ha estat al seu abast. D’altra banda, pel que fa al terreny acadèmic, cal agrair l’ajuda prestada en el tocant a la revisió dels textos en llatí a Juanjo Lloret, Vicent Pons Alós, Mateu Rodrigo Lizondo i Agustí Ventura Conejero; l’interès i el suport al nostre treball mostrat per part d’Antoni Furió i Enric Guinot; el sosteniment proporcionat pel projecte de recerca Canvis i resistències socials als territoris hispànics del Mediterrani Occidental en l’Edat Moderna (HAR2011-27898-C02-01), i també a tots aquells que des del seu àmbit d’actuació han aportat el seu granet de sorra perquè aquest recull documental siga una realitat.

      VICENT M. GARÉS TIMOR

      XAVIER ÚBEDA REVERT

      BIBLIOGRAFIA

      ALCOBERRO I PERICAY, A., Pirates i bandolers als segles XVI i XVII, Barcelona, Barcanova, 1996.

      ALMELA I VIVES, F., El duc de Calàbria i la seua cort, València, Sicània, 1958.

      ARCINIEGA GARCÍA, L., El monasterio de San Miguel de los Reyes, vol. I, València, Biblioteca Valenciana, 2001.

      BORJA, F. DE, Diari, edició a cura de Joan Iborra, amb la col·laboració de Maria Toldrà, València, Tres i Quatre; IIEB, 2010.

      BRANDI, K., Carlos V: vida y fortuna de una personalidad y de un imperio mundial, México, Fondo de Cultura Económica, 1993.

      CANET APARISI, T., «Juzgar a los jueces. El sistema de visitas a la Audiencia en la Valencia de Carlos V», en B. Anatra i F. Manconi (coords.), Sardegna, Spagna e Stati italiani nell’età di Carlo V, Roma, Carocci, 2001, pp. 307-334.

      — «La abogacía fiscal: ¿una figura conflictiva en la administración valenciana?», en R. Narbona Vizcaíno (ed.), La Mediterrània de la Corona d’Aragó, segles XIII-XVI, VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004: XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. I, València, Fundació Jaume II el Just i Universitat de València, 2005, pp. 523-555

      CASALS, À., L’emperador i els catalans: Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543), Granollers, Editorial Granollers, 2000.

      — Antoni Roca, el capellà bandoler. L’home que va escandalitzar la Catalunya del segle XVI, Barcelona, Pòrtic, 2011.

      CASTAÑEDA Y ALCOVER, V., «Don Fernando de Aragón, duque de Calabria. Apuntes biográficos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 25 (1911), pp. 268-286.

      — Sucesos en Valencia durante el reinado del emperador Carlos V y virreinato del duque de Calabria (1547-1551). Discurso del excelentísimo señor don Vicente Castañeda y Alcover, de la Real Academia de la Historia, leído en la Junta conmemorativa de la fundación del Instituto de España celebrada el 25 de enero de 1958, Madrid, Impremta Góngora, 1958.

      CATALÁ SANZ, J. A. i P. PÉREZ GARCÍA, «La pena capital en la Valencia del Quinientos», en Conflictos y represiones en el Antiguo Régimen, València, Departament d’Història Moderna, Universitat de València, 2000, pp. 21-112.

      CHABOD, F., Carlos V y su imperio, México, Fondo de Cultura Económica, 1992.

      DALMASES, C. DE, El padre Francisco de Borja, Madrid, Biblioteca de Autores Cristianos, 1983.

      FELIPO ORTS, A., «Corona y oligarquía en la ciudad de Valencia durante el reinado de Carlos V», Estudis. Revista de historia moderna, 26 (2000), pp. 54-94.

      FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, M. (ed.), Corpus documental de Carlos V. 1539-1548, vol. 2, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1975.

      — Corpus documental de Carlos V. 1548-1554, vol. 3, Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1977.

      GARCÍA HERNÁN, E., Francisco de Borja. Grande de España, València, Institució Alfons el Magnànim-Diputació de València, 1999.

      — (ed.), Monumenta Borgia. Sanctus Franciscus Borgia, quartus Gandiae dux et Societatis Iesu Praepositus Generalis tertius, vol. VI, València-Roma, Generalitat Valenciana-IHSI, MHSI, 2003.

      GARCÍA HERNÁN, E. i M.ª del P. RYAN (coords.), Francisco de Borja y su tiempo. Politica, religión y cultura en la Edad Moderna, València-Roma, Albatros Ediciones i IHSI, 2011.

      GARÉS TIMOR, V. M., «Un avalot ab gran violència e repicament de campana. La fautoría del duque de Gandía y la resistencia a los oficiales reales», en R. Franch Benavent, F. Andrés Robres y Rafael Benítez Sánchez-Blanco (eds.), Cambios y resistencias sociales en la Edad Moderna. Un análisis comparativo entre el centro y la periferia mediteránea de la Monarquía Hispánica, Madrid, Sílex, 2014, pp. 173-182.

      — «Violencia y poder en la nobleza valenciana. Don Galcerán de Castellví y López de Mendoza, señor de Carlet (1539-1580)», en A. Felipo Orts i C. Pérez Aparicio (eds.), La nobleza valenciana en la Edad Moderna. Patrimonio, poder y cultura, València, Universitat de València,