L'origen de la vida. Alesksandr I. Oparin

      XI

      L'origen de la vida

      Aleksandr I. Oparin

      John B. S. Haldane

      Introducció de Juli Peretó

      Traducció de Natàlia Inness i Juli Peretó

      PUV

      Títols originals:

      Proiskhozhedenie zhizni (1924)

      The origin of life (1929)

      © Traducció: Natàlia Inness (Oparin) i Juli Peretó (Haldane)

      © d’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València

      Juny 2006

      Publicacions de la Universitat de València

      Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

      Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

      Maquetació: Inmaculada Mesa

      ISBN: 84-370-6434-1

      Realització d'ePub: produccioneditorial.com

      Introducció

      El naturalista francès Jean Baptiste Lamarck, introductor de les idees evolucionistes en biologia, va proposar el 1802 que els organismes més simples es formarien a partir de la matèria inanimada per «generació espontània». Tanmateix, Charles R. Darwin, autor de la més durable i profitosa teoria evolutiva, mai no va voler discutir en públic sobre l’origen de la vida. No és que no en tingués una visió personal –que era molt lúcida, com demostra la lectura del seu epistolari i aquella magnífica imatge del warm little pond. Simplement pensava que, en aquell temps, la ciència era encara immadura per abordar un problema tan complex. De fet, el naturalista alemany Ernst Haeckel, un dels més ardents propagadors del darwinisme, només tres anys després de la primera edició de L’origen de les espècies, reconeixia que «el gran mèrit immortal [de Darwin és] donar sentit i fer intel·ligible la filogènia dels éssers orgànics», per bé que no s’estava també de criticar-lo:

      El principal defecte de la teoria de Darwin és que no il·lumina gens ni mica l’origen de l’organisme més antic –probablement una cèl·lula simple– a partir del qual han descendit tots els altres. Quan Darwin assumeix un acte de creació especial per aquesta primera espècie, no està sent consistent ni, crec jo, massa sincer.

      Ben penedit que estava Darwin d’haver invocat un «Creador» en el darrer paràgraf del seu famós llibre, en les modificacions introduïdes a partir de la segona edició. I, tanmateix, el naturalista britànic tampoc no era partidari d’acceptar la generació espontània com a explicació de l’origen de les espècies més primitives i simples perquè a França, l’eminent Louis Pasteur acabava de publicar un munt de dades experimentals en contra de l’aparició sobtada de microorganismes en brous de cultiu o líquids molt corruptibles, com ara la sang o l’orina. De fet, per al conservador i catòlic Pasteur la demostració de la impossibilitat de la generació espontània era un veritable coup de grâce a les idees evolucionistes, unes idees associades des de Lamarck amb el desordre social i revolucionari i que tancaven Déu en l’armari de les andròmines velles i inútils.

      Una acceptació conseqüent de les idees de Darwin sobre un origen natural de les espècies inclouria també l’aparició de les primeres formes vivents. Però alhora la consistència i el rigor dels experiments de Pasteur en contra de la generació espontània –encara més apuntalats pels del físic britànic John Tyndall– provocaren una tensió intel·lectual resolta provisionalment de maneres ben diferents per científics amb diverses tradicions filosòfiques i entorns culturals. Cal afegir-hi que el coneixement bioquímic al tombant del segle XX era a les beceroles, fonamentat encara en nocions errònies sobre la composició química de les cèl·lules, cosa que no sols limitava fortament l’abast i solidesa de les propostes, sinó que deixava marge a hipòtesis que retrospectivament ens poden semblar inversemblants o absurdes. Així, el químic suec Svante Arrhenius va invocar l’eternitat de la vida a l’univers i la possibilitat de la transferència d’espores entre planetes o panspèrmia. Per a Haeckel o per a Thomas H. Huxley, amic i màxim defensor públic de Darwin, la vida hauria aparegut espontàniament a partir d’aglomeracions amorfes de protoplasma –la «base física de la vida», en l’afortunada expressió de Huxley– acumulat als mars primitius. Per al mexicà Alfonso L. Herrera, l’aparició de la vida a partir de matèries minerals es produí mitjançant la plasmogènia, un procés reproduïble segons ell en el laboratori i al qual va dedicar anys i anys d’estudis i esforços. Entre els científics i intel·lectuals catòlics europeus tampoc no va faltar qui tractà de fer compatible l’evolució de les espècies amb la creació divina de les primeres formes vives, com defensava l’entomòleg i jesuïta alemany Erich Wasmann.

      Així doncs, lluny de la idea propagada de vegades que fa un segle l’origen de la vida s’escolava per un forat científic, aquestes i moltes altres propostes formaven una escenografia barroca per a una discussió que, no obstant això, molts continuaven considerant més pròpia de la filosofia que no de la ciència. En la dècada de 1920, i de manera independent, dos autors elaboraren propostes anàlogues, i en gran manera convergents, basant-se en l’acumulació incipient de dades que provenien de branques científiques ben diverses, com ara la bioquímica, la geologia, la química i l’astronomia. El bioquímic rus Aleksandr I. Oparin (1894-1980) i el «biòleg més erudit de la seua generació», el britànic John

      B. S. Haldane (1892-1964), publicaren sengles textos breus que es consideren sovint com el punt d’arrencada de la visió científica contemporània de l’origen de la vida i que ara presentem per primera vegada traduïts al català.

      Per bé que la preeminència i fecunditat de les idees d’Oparin –reflectides en el reconeixement públic de la seua prioritat, anys després, per part del mateix Haldane– fan de les propostes del rus una obra canònica de la ciència, el text de Haldane conté idees tan originals i perspicaces que el converteixen en un document històric digne d’estudi. En resum, ambdós autors no veuen cap frontera insalvable entre el món inanimat i els éssers vius i proposen inserir l’evolució biològica en el context més ample d’una evolució còsmica en què, a través de graons de complexitat creixent, ens mouríem gradualment del reialme de la química al de la biologia. Però el mèrit de les seues aportacions no es troba en els detalls –que al capdavall no poden defugir la variació en sintonia amb els nous coneixements científics– sinó en el fet d’haver configurat un programa d’investigació teòric i experimental sobre l’origen de la vida, definitivament allunyat de les especulacions metafísiques o religioses.

      Oparin es va educar en la Rússia tsarista i la seua formació naturalista estigué fortament influïda pel pensament evolucionista de Haeckel. Segons les seues pròpies remembrances, quan va entrar a la universitat ja era un darwinista convençut. La seua relació amb científics notables, com ara Kliment

      A. Timiriazev, fisiòleg vegetal i editor de les obres de Darwin en rus, li obrí una enorme perspectiva intel·lectual. L’inici dels seus treballs bioquímics sota la direcció d’Alexei N. Bakh acabà d’arrodonir tot el bagatge biològic i evolucionista que li permetria abordar amb èxit l’enigma de l’emergència primigènia dels éssers vius. La primera incursió en el tema la faria en una sessió de la Societat Botànica Russa, el 1922, i la bona acollida de les seues idees l’animà a seguir. Un any després l’editorial El Treballador Moscovita li publicaria l’opuscle que oferim en la present edició. Es tracta d’un text destinat al gran públic, fruit de l’entusiasme cultural dels primers anys de la revolució bolxevic. De fet el llibret assolí una gran difusió i aviat fou difícil de trobar. A mitjan de la dècada de 1960 el cristal·lògraf i historiador de la ciència John D. Bernal n’encarregà la traducció a l’anglès i l’incorporà com a annex en un llibre seu sobre l’origen de la vida. Però en aquell moment Oparin ja era un autor molt conegut gràcies a la traducció a l’anglès el 1938 del seu llibre més extens The origin of life, publicat en rus dos anys abans. D’aquest llibre, i d’altres